Dimarts passat, just abans que s'anunciés l'alto el foc entre els EUA i l'Iran, els diaris digitals portaven en grans titulars l'ultimàtum de Trump. Calia rebuscar entre les paraules gruixudes per trobar una notícia molt menys sorollosa: el Pakistan proposava un termini de dues setmanes per explorar una entesa. Finalment, la notícia petita es va imposar a la notícia gran. Hi haurà una presa de contacte a Islamabad que servirà per valorar les demandes del govern iranià.
Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez.
Com de costum, Trump obre un enorme abisme entre allò que diu i allò que realment fa. Les paraules poden ser tan devastadores com els míssils. De fet, el president nord-americà s'ha llaurat una fama imprevisible que li permet controlar la narrativa fins i tot quan la guerra se li posa enlaire. La lògica de l'algorisme s'ha instal·lat a la política internacional. És així com l'exabrupte guanya una centralitat informativa que haurien d'ocupar les temptatives pacificadores.
Abans de l'armistici, quan el món especulava sobre holocaustos nuclears, l'analista iranià Trita Parsi va interpretar les amenaces de Trump com un fanal. D'acord amb aquesta hipòtesi, els Estats Units no tenen la capacitat d'escalar el conflicte fins a la devastació sistemàtica d'instal·lacions energètiques. Aquest atreviment desencadenaria una resposta simètrica de l'Exèrcit iranià sobre els veïns petroliers i dispararia els preus del cru. Les últimes intimidacions de Trump sonaven més aviat a lament desesperat just quan el preu del barril de Brent arribava a un sostre històric.
La pau d'Islamabad és fràgil entre altres coses perquè la guerra no incumbeix exclusivament els Estats Units i l'Iran. En realitat, és difícil no entendre el conflicte com una prolongació del genocidi de Gaza. Els atacs d'Israel sobre el Líban dibuixen un Netanyahu que juga, com Trump, a aparentar una mena de fortalesa psicopàtica. Mentre els EUA passen per l'adreçador negociador, el primer ministre israelià assegura que manté “el dit al gallet”.
Israel, que acaba de legalitzar l'execució de palestins, preveu celebrar les eleccions legislatives la tardor que ve. Durant els pròxims mesos, Netanyahu intentarà convèncer un electorat que no acaba de dedicar-li una màxima adhesió a les enquestes. El líder del Likud no es pot concedir el luxe tornar amb les mans buides d'aquesta guerra. De moment, els EUA i Israel no han aconseguit els objectius que es van marcar al febrer. Van matar Ali Khamenei, però el seu fill s'ha legitimat en les operacions de defensa.
Un mes després dels primers bombardejos, Trump presumeix d'haver desbloquejat un estret d'Ormuz que sempre va estar obert. Ara Israel posa en perill l'alto el foc amb la seva aventura libanesa. El problema de Trump no era tant Khamenei com Netanyahu.