Ara es veu que no compta ni l'exemple britànic, ni el canadenc, que han acabat pactant referèndums a Escòcia i al Quebec sobre la independència d'aquestes nacions i on han votat els ciutadans dels territoris que es volen emancipar. Ara es veu que ens hem de fixar en el que pugui passar a Baviera, i amb el que pugui dir el Constitucional alemany que no ha admès a tràmit la petició d'un ciutadà perquè el Tribunal digués si Baviera pot fer una consulta independentista.

Ara es veu que el que pugui fer Catalunya a Espanya deu tenir mirall alemany. Rajoy deu respirar més alleujat sabent que els dos presidents més veterans de la UE, ell i Merkel tenen problemes que els agermanen. És clar que la situació és ben diferent, el partit bavarès que vol la independència no va arribar al 3% de representació a les darreres municipals, i a Catalunya aquest 2017 (ja ho sap l'home de Politico-UE) el repte del referèndum és al calendari.

Vam acabar l'any amb cimera refrendària, tot i que l'aire d'eleccions és a la recambra fins i tot com a opció principal pels Comuns que cada vegada que hi ha hagut comicis han fet bandera principal del referèndum. Ja veurem com es depengen del pacte, i no pot trigar massa, quan Rajoy digui de manera oficial, que ell com la Merkel, que a veure si es cansen i pleguen de la seva ànsia independentista tots els diputats que tenen majoria al Parlament de Catalunya.

Com diu Claude Lévi-Strauss en el seu clàssic Tristos tròpics "odio els viatges i els exploradors" que no està gens malament com a primera frase d'un llibre on narra les seves expedicions. ÉS un dels clàssics que ha reeditat Anagrama, un llibre traduït per Miquel Martí i Pol i que va ajudar el seu autor a guanyar celebritat. Com s'esdevé etnòleg?

Gairebé que podríem agafar la frase i capgirar-la per la de: odio els referèndums i els seus promotors. I encara, com s'esdevé un poble refrendat? I que el llibre que en sortís amb aquestes frases fos el relat de les votacions. I posats a manllevar del clàssic, el llibre es podria dir "Tristos tòpics" que és allà on estem instal·lats ara mateix, tot esperant el pròxim moviment. La setmana s'havia escalfat amb els fanalets de l'ANC de Vic i Òmnium d'Osona, però la màgia i il·lusió dels reis va deixar petita una polèmica en la que els propis partits i organitzacions independentistes semblaven que anaven a prendre mal. No fos cas que la cavalcada vigatana quedés estigmatitzada, i que els reis que s'han retratat a carpes del PP a Biscaia, i a Madrid, o que han tingut els globus de Ciutadans a altres cavalcades no enterbolissin la mirada infantil en un dia com aquest. Com si els reis si abonen els missatges de governabilitat, o d'acollida de refugiats, no acabessin llençant missatges que passen més per un plenari municipal que no per la festa de la màgia infantil per excel·lència.

I mentrestant sembla que la política catalana no podrà comptar ni amb Puigdemont, ni amb Colau per d'aquí a un any. A Catalunya la fàbrica de lideratges ha de treballar més que la de joguines. La velocitat amb la qual anem consumint presidents o presidenciables és superior al sistema americà, el de la limitació de dos mandats. No es dóna l'abast. Com exposa el clàssic de Levi – Strauss és a través dels altres que ens podem conèixer més bé nosaltres mateixos. L'etnòleg tampoc donaria abast avui dia.