S’acosten eleccions i la cantarella del vot útil torna als mitjans de comunicació com els anuncis de perfums, torrons i joguines ho fan cada Nadal. És una lletania que els altaveus dels poderosos s’encarreguen de repetir amb insistència, no fos cas que ens sortíssim del guió i ens oblidéssim de consumir de manera desaforada o de legitimar els gestors (i per tant, responsables) d’un sistema que ens oprimeix.

L’objectiu és ben senzill: induir-nos a través de la por, el conservadorisme, i les inèrcies irreflexives a perpetrar el més inútil dels vots: aquell que es dóna a candidatures amb les qui no combregues; de fet, fins i tot a aquelles que en el fons  saps perfectament que l’utilitzaran en contra dels teus interessos i els teus anhels. Sóc independentista i sóc d’esquerres... i no em feu triar entre el papa o la mama: vull la independència per construir al meu país una societat més justa, lliure i solidària, i vull superar el sistema capitalista dominat per banquers i especuladors perquè sense sobirania econòmica no n’hi pot haver de cap altra mena.

Sembla doncs clar a qui no he de votar i fóra un insult excessiu a la meva intel·ligència que se’m proposés fer confiança a forces unionistes (amb improvisada disfressa federalista o sense) o aquells que han fet del seu govern tot un paradigma de les polítiques a favor dels interessos privats i de desballestament  dels ja febles sistemes de redistribució de renda i d’igualació social. Per a les persones que pensem així (un sector cada vegada més ampli segons els diferents baròmetres d’opinió pública) el vot inútil que se’ns proposa és el de les forces tampó: aquelles que van compartir amb la secció local del PSOE l’honor de formar part dels dos tripartits.

Així, segons els propagandistes oficials he d’escollir... entre una ICV que no acaba d’aclarir si és federalista, neofederalista o pseudoindependentista (es veu que depèn bastant de qui parli, i precisament el seu cap de llista espanyoleja bastant), i que pretén transformar el sistema governant sempre que pugui amb el PSOE, partit que ha estat clau en les polítiques de desregulació social i laboral... a canvi, això sí, de sucoses “quotes de poder” que li permetin mantenir el xiringuito. O bé una ERC que de tant d’esquerres que és, va votar a favor de la LEC (llei de privatització de l’ensenyament), va implantar la versió més antisocial possible del Pla Bolonya i que de la mateixa manera que va oferir els seus serveis (i vots) al president Montilla, recentment va impartir un nou màster en oportunisme proposant-se al president Mas per aprovar uns nous pressupostos antisocials.

Doncs bé, senyores i senyors de les tertúlies i els fòrums: No faré el més inútil dels vots. No legitimaré ni una versió 2.0 de l’unionisme ara disfressat sota “federalisme amb dret a decidir vés a saber què i vés a saber quan” , ni un pol pretesament sobiranista (jo en diria oportunista) que en forma d’esquerrovergència ens plantegi un país amb dos partits: un de centre i un de dretes.

El meu vot serà per als qui ho volen tot i no renuncien a res, per als qui finalment han fet seves les paraules del català de Sueca “tota la política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”, per als qui mai seran elogiats per La Vanguardia o per El País, per als que volen dir i fer al Parlament allò que  ningú ha dit fins ara i que, en canvi, sentim dia a dia als carrers, a la feina, al cafè o les entitats socials.

No sé pas com serà d’útil, les vivències, la mobilització i les evolucions de la intenció de vot directe d’aquests dies em donen esperances que bastant, però en tot cas serà sempre millor que la inutilitat de la renúncia.