S’han complert les previsions i les enquestes han encertat malgrat les dificultats que presenta el complex sistema electoral federal alemany que és un dels més afinats a l'hora de reflectir la proporcionalitat a nivell estatal (vot a les llistes tancades dels partits polítics) i la representació territorial (vot als candidats per circumscripció). Per obtenir representació un partit ha de treure un mínim del 5% dels vots a nivell estatal o tres o més diputats per circumscripció. Doncs bé, a pesar de la complexitat del recompte no hi ha hagut sorpreses i, tal com pronosticaven les enquestes, s’ha imposat la Democràcia Cristiana (coalició de la Unió Demòcrata Cristiana i de la Unió Social Cristiana de Baviera, CDU/CSU) que lidera Friedrich Merz, que fa uns anys s’havia mostrat crític contra la política immigratòria (acollida d’un milió d’immigrants arran de la guerra de Síria) d’Angela Merkel, ha obtingut el 28,5% dels vots i 208 escons (11 més que el 2021); el partit d’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD), el 20,8% dels vots i 152 escons (69 més que en les eleccions anteriors); el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), el 16,4% dels vots (els pitjors resultats de tota la seva història) i 120 escons (88 menys); Els Verds (GRÜNE), l’11,6% dels vots i 85 escons (33 menys); i l’esquerra (Die Linke), el 8,8% i 64 escons (25 més). Els liberals del Partit Democràtic Lliure (FDP) de l’exministre federal de Finances Christian Lindner amb el 4,3% dels vots es queden fora del Bundestag. Es perfila, doncs, una Gran Coalició, entre CDU/CSU i l’SPD amb Merz de Canceller.

El tret més destacat de les eleccions és l’ascens de l’AfD que ja és la segona força política i que segueix el rastre del gir cap a l’extrema dreta d’altres països de la UE, on són ja la primera o la segona força política en molts països (França, Països Baixos, Àustria, Finlàndia, Alemanya, Polònia...) i governen a Itàlia i Hongria (el FIDESZ de Viktor Orbán va abandonar el 2021 el Grup Popular Europeu i el 2024 va ingressar en el Grup de Patriotes per Europa, que inclou la majoria de partits d’extrema dreta del Parlament Europeu). Una extrema dreta europea que celebra cimeres, com l’organitzada per Vox a Madrid, on convida a reconeguts ultres de la resta del món i que, amb la vista posada en Donald Trump, ha adaptat a la UE l’eslògan d’aquest, Make Europe Great Again (MEGA) amb la pretensió d’establir una aliança amb el moviment del president dels EUA, Make America Great Again (MAGA).

De fet, en general, comparteixen amb MAGA gran part de la ideologia, dels tòpics, de la desinformació i de les fake news: són ultranacionalistes i pregonen la sobirania sense límits de les nacions-estat (amb alguna excepció, neguen les nacions sense estat) i de les identitats en un sentit fonamentalista i excloent; es declaren supremacistes i voregen, admiren i exculpen els vells feixismes; són negacionistes del canvi climàtic, de la violència masclista, del patriarcat, de l’Holocaust, de les vacunes i dels drets de les dones i dels col·lectius LGTBI; exageren la inseguretat social, els atemptats i la delinqüència que relacionen invariablement amb la immigració... I, des de fa un temps, assisteixen a la Conferència Política d’Acció Conservadora (CPAC), que havia estat la gran reunió de discussió del pensament i els objectius polítics del Partit República i que s’ha convertit en un club de hooligans trumpistes. Dissabte, a la cloenda de la cimera d’enguany, Trump va felicitar Santiago Abascal pel "gran treball" que està fent a Espanya. És part del guió com quan el vicepresident James D. Vance donava suport a Alternativa per Alemanya poc abans de les eleccions de diumenge.

Aquesta ultradreta, hereva ideològica dels feixismes d’entreguerres i dels mecanismes de difusió i adoctrinament de les masses de Joseph Goebbels modernitzats, ha fet de les xarxes socials el seu principal vector d’influència ideològica. Com en el cas del propagandista nazi, les xarxes no tenen per què informar amb rigor i veracitat, sinó multiplicar exponencialment les fake news que difonen els ideòlegs d’aquest nou feixisme egòlatra-tecnocràtic que ha arribat a la Casa Blanca i s’expandeix com una taca d’oli per la resta del món. I cal no oblidar que aquest moviment és finançat per milmilionaris tan tèrbols, ambiciosos i excèntrics com Elon Musk.

I així, en absència de verificació, es pot convèncer a una gran part de la població que els haitians s’alimenten de mascotes, que tots els immigrants són violadors i delinqüents, que la Covid era una arma de destrucció massiva del govern xinès i que les vacunes eren nocives, que els EUA li han donat a Ucraïna 350.000 milions de dòlars en ajuda de guerra -i que ara reclama en espècies-, que Volodímir Zelenski és un dictador que va començar la guerra contra Rússia i Vladímir Putin gairebé un "sant baró", la víctima convertida en victimari, que els gazians han de marxar a altres països (Jordània, Egipte) mentre es reconstrueix Gaza i, és clar, viuran tan bé en aquests països d’acollida que no farà falta que tornin. Una deportació massiva de població civil, un crim de guerra de llibre.

En suma, milmilionaris que donen suport als nou feixismes que els garanteixen seguir mantenint l’explotació, que és la font dels seus beneficis; generar creixents desigualtats, a escala mundial i a l’interior dels països, que els col·loca en una situació de superioritat; minoritzar la premsa lliure i independent que és desplaçada per les xarxes que controlen per manipular la informació, rebaixar el nivell cultural, educatiu i combatiu de la població i perpetuar així la seva posició privilegiada i garantir la continuïtat del seu poder oligàrquic.

És trist veure com amb un ampli suport electoral avui l’extrema dreta es reclama sovint d’una ideologia, el feixisme, que en el cas del Partit Nazi va donar lloc a una guerra mundial amb un balanç de més de cinquanta milions de morts i, en el cas de l’Estat espanyol, a una guerra civil que va deixar en les cunetes, en els cementiris i en fosses comunes desenes de milers de víctimes i quatre dècades de dictadura. Però, durant la denominada transició democràtica, ni tan sols es va dur a terme un procés de condemna de la dictadura, de rescabalament de les víctimes i de denúncia dels victimaris. És més, a nivell simbòlic, el rei designat pel dictador va esdevenir cap de l’Estat. Com ha explicat Éric Vuillard, a Alemanya, al final de la Segona Guerra Mundial, el món empresarial (Daimler-Benz, Krupp...) amb prou feines va patir pel seu passat col·laboracionista (sovint entusiasta) amb el nazisme.

El 1945 hi havia encara uns vuit milions de membres del Partit Nazi (sobre una població total entorn dels 64 milions) i només uns 11.000 van ser jutjats i condemnats. El 1949 la República Federal d’Alemanya dona per finalitzades les investigacions. A la República Democràtica el Partit Comunista Alemany es converteix en una maquinària de blanqueig del passat nazi de tots aquells que es fan membres del partit. El procés de desnazificació i reeducació democràtica va ser discret o limitat i gairebé inexistent a les universitats i en el món del dret molt poc efectiu. Tot es justificava perquè la reconstrucció precisava capitals, mà d’obra i personal qualificat (metges i personal sanitari, mestres, policies, funcionaris de l’administració, jutges, fiscals i advocats...).

Però no tot és el ressorgiment d’un passat que crèiem oblidat, sinó també el resultat d’uns partits democràtics que, amb poques excepcions, han oblidat que el principal objectiu de la política és respondre a les necessitats dels ciutadans per caure, sovint, en el discurs buit, mancat d’alternatives i, a vegades, en la corrupció. Uns no recorden els fonaments de la justícia social cristiana i altres, com defensava Tony Judt, ignoren que la socialdemocràcia és fonamentalment un principi distributiu, que accepta el capitalisme i la democràcia parlamentària, però que denuncia les desigualtats en cada país i entre els països i que té per objectiu satisfer els interessos de la majoria de la població des d’un sector públic eficient i competitiu capaç d’oferir uns bons serveis educatius, sanitaris i de prestacions socials.