Fa un temps al despatx vam conèixer el representant de Twitter Europa. Vam iniciar la conversa i ja tenia por, creia que l'anàvem a renyar per tot el mal (!?) que fa Twitter a la democràcia. La cara del noi va ser d'incredulitat quan li vam explicar que mig Catalunya és a Twitter i que molts ja la considerem una eina fonamental per la democràcia. No és casualitat que la Xina, l'Iran i Corea del Nord, baluards de l'autoritarisme, siguin els únics 3 països del món on Twitter està permanentment prohibit.

Explico això perquè ahir dijous va ser el dia mundial de la llibertat de premsa i Twitter, amb tots els seus defectes, cada cop és més important per a defensar-la com bé saben els periodistes de TVE. També al Parlament Europeu cada cop és més gran el nombre d'eurodiputats i assessors que utilitzen Twitter per comunicar-se amb l'electorat i informar-se.

L'ús entre els catalans (i espanyols de fora l'establishment) és força més elevat, clar. L'oligopoli dels mitjans espanyols –una altra derivada del centralisme d'Estat- ha generat un pensament únic al voltant de la qüestió catalana – però no només- que obliga a cercar alternatives tant per informar-se com per expressar les mateixes opinions o explicar les accions que es duen a terme al Parlament Europeu sense filtres.

Twitter ha passat de ser un lloc d'expressió de gustos i idees a esdevenir un espai de transformació de la realitat – molts argumentaris i contra-argumentaris neixen precisament en una piulada de 280 caràcters.

Per altra banda, Twitter és útil per fer mitjana. Potser amb algunes declaracions esporàdiques a la TV era difícil captar els matisos discursius dels diferents actors polítics, però després d'uns quants centenars (o milers) de piulades és difícil per a qualsevol amagar les seves conviccions profundes o les seves servituds. Twitter genera una espècie d'intel·ligència col·lectiva que malgrat ser injusta i cruel a vegades, l'encerta més sovint del que alguns voldrien admetre.

En bona part per això l'autonomisme té cada cop menys prestigi a Catalunya, els seus defensors no tenen altre argument que la por a la violència de l'Estat. Els piuladors catalans, sovint des de l'anonimat de facto, han estat capaços de tombar tots els discursos falsos de l'unionisme sobre suposades catàstrofes econòmiques, l'ús de la llengua a l'escola o la suposada justícia dels empresonaments dels líders independentistes.

A vegades em pregunto si haguéssim pogut fer el referèndum o guanyat el 21-D sense Twitter ni xarxes socials, potser ens havíem desmoralitzat davant l'allau de fake news i declaracions agressives dels mitjans unionistes. La piulada del Primer Ministre belga Charles Michel contra la violència policial d'Espanya l'1-O- que va ajudar a aturar la violència-, no hagués existit mai. Twitter dóna força a la part dèbil de tota confrontació per a fer sentir la seva veu al món. Val per Catalunya, però també pel Tibet, el feminisme o les Nacions indígenes del Canadà.

Twitter ens permet llegir-nos els uns als altres en temps real. Ser capaços d'escoltar la veu de gent que mai podríem escoltar en directe i veure'ls reaccionar en temps real a situacions reals. També descobrir veus i visions normalment amagades pel mainstream mediàtic o aprofundir-hi. Digitals com aquest, que intenten fer periodisme de qualitat que competeixi amb grans capçaleres subvencionades, tenen la sort que Twitter permet comparar-los de forma instantània.

Així doncs, podríem dir que Twitter és com una espècie de reforma protestant del periodisme i la informació. La distància entre la informació crua i el lector/receptor es fa mínima i permet a cadascú accedir-hi i analitzar-la. La llibertat de premsa es converteix en una exigència de qualitat i veracitat que posa de manifest les dependències de certs mitjans. Twitter permet triar i remenar encara amb més facilitat i, gràcies als prescriptors, que articles i temàtiques poc conegudes sorgeixin a la llum.

Per això diaris com El País munten campanyes contra les notícies falses, i apunten desvergonyidament cap a les xarxes socials, però en realitat no els molesten les notícies falses –ells en publiquen quasi cada dia- el què els molesta és que ja no ens empassem les seves.

De forma més o menys agradable, a Twitter la veritat acaba surant, així que la llibertat de la premsa és premiada amb més lectures i més recomanacions en un joc de win win amb els lectors. Encreuem els dits perquè l'invent duri molts anys.