En el combat polític, com a la vida mateixa, és primordial de reconèixer l'adversari, per damunt de les diferències que s'hi sostinguin, perquè el reconeixement de l'altre forma part de la cultura democràtica més elemental. Justament, si valores determinats aspectes dels teus adversaris, remarcant-ne la importància i els aspectes positius d'algunes de les seves posicions, una victòria sobre aquests reforça molt més encara el teu triomf, atès que no has guanyat sobre un contrincant irrellevant, sinó sòlid. Clar que, per a tenir aquesta concepció de la política, és imprescindible disposar també d'una cultura democràtica robusta, arrelada i de llarga tradició.

No és ben bé, com si diguéssim, el cas d'Espanya. Precisament, l'hegemonia de la cultura política espanyola rau, històricament, en el menyspreu de l'adversari i en la pruïja irrefrenable de voler-lo humiliar fins anorrear-ne la identitat i imposar-li la seva. És, ras i curt, el paper colonitzador dut a terme per la monarquia espanyola en terres americanes, a l'Àfrica, a Oceania i a les Filipines. La corona i les oligarquies polítiques i econòmiques que donaven suport a l'statu quo van trinxar les cultures, llengües i creences religioses dels pobles precolombins, deixant-los l'empremta hispànica, a sang i a foc.

Amb els segles, van continuar menystenint les diferents identitats nacionals que s'hi anaven constituint, enfront d'Espanya, i el seu desig d'emancipar-se'n. Escarxofats en la supèrbia del seu poder, no van fer cas del desig d'autonomia i autogovern que s'anava estenent per terres americanes i els negà el pa i la sal. Quan, a misses dites, els oferí autonomia, ja havien fet salat i ningú no volia imaginar-se un futur col·lectiu lligat al regne d'Espanya i dependent d'aquest. L'oferta d'un cert autogovern, més o menys autònom, arribà quan això ja no ho defensava ningú i tothom era partidari de la independència. Encara avui, l'estat espanyol continua tractant els països llatinoamericans -i a cops, Portugal i tot- amb un paternalisme neocolonial que els és difícil de dissimular. La nefasta herència espanyola, allà on aquesta arrelà, és ben diferent, per exemple, de l'evolució cultural, política i econòmica d'Amèrica del Nord (Canadà-Quebec i Estats Units), on altres pobles europeus deixaren la seva empremta.

Quan l'Organització per a les Nacions Unides començava a fer els primers passos i es mostrava crítica amb la dictadura franquista, el règim organitzà una manifestació de suport al Caudillo, en la qual, el crit majoritari i el que es veia escrit a les pancartes pertanyia a allò que s'anomena la cultura política testosterònica: "Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos". És evident que, amb un personal així, no es pot anar gaire lluny. Espanya, doncs, contra tot el món! La mateixa fatxenderia de pinxo de barri és la que ara ha senyorejat per platós televisius, estudis radiofònics i redaccions de diaris, en deixar Alemanya en llibertat el president Puigdemont. Sentint algun periodista forassenyat, bramant contra el primer estat europeu, semblava talment que Espanya estava a punt de declarar la guerra a Alemanya. Abans de començar-la, ja disposava de 200 mil ostatges alemanys a Mallorca, i les amenaces de cerveseries esclatant a Munic feien l'efecte de convertir-se en realitat, en un tres i no res. Per a la tranquil·litat general, Alemanya supera el mal moment de pànic inicial i ja no tremola de por, davant la petulant amenaça espanyola, com l'ONU va ser capaç de resistir heroicament els dos que asseguraven tenir els franquistes.

Alguns dels membres del govern Rajoy representen, superant la perfecció científica pròpia d'un màster a la URJC, aquesta arrogància que és tan identificadora d'una determinada manera de ser i de fer, entre alguns sectors polítics espanyols, arrogància que enfosqueix altres capteniments realment democràtics. És el goig de la venjança i l'esperit punitiu de qui es vanta de dir, des de la petitesa moral d'una actitud així i amb to ofensiu: "Ahora se llama Diplocat en liquidació"... No volen comprendre actituds, ni escoltar arguments, ni entendre idiomes, només derrotar i humiliar. És per aquesta actitud altiva, orgullosa, presumptuosa, que no hi ha polítics espanyols que s'hagin pres la molèstia d'aprendre alguna altra llengua parlada a l'estat espanyol que no sigui la seva i que el 80% dels diputats del congrés només sàpiguen parlar espanyol. I quan n'hi ha algun, és ràpidament relegat a un lloc no protagonista.

Espanya no té res, absolutament res de bo a oferir a Catalunya per a continuar-hi lligats. Espanya no escolta, crida. No dialoga, amenaça. No allarga la mà, sinó la força del puny. No construeix des de la diversitat, sinó que destrueix des de la uniformitat. I es pensen que aquesta actitud, tan ben expressada en el seu idioma amb el mot castís de chulería, espanta encara algú i que, a més, la poden fer servir amb tothom, tant se val qui tinguin al davant, sigui Catalunya, sigui Alemanya, sigui la Unió Europea. Passarà més temps, o potser no tant, però com sempre ha ocorregut al llarg de la història d'Espanya, els perdrà l'arrogància. Perquè aconseguiran que, gent que fins ara no era partidària de la independència -ni per motius culturals, ni per motius socioeconòmics-, acabi defensant-la per motius simplement democràtics. O si es vol dir d'una altra manera, per una qüestió de bon gust.