En la seva compareixença d'avui davant el Parlament, el president de la Generalitat, Quim Torra, ha donat la sorpresa en nunciar la seva voluntat d'exercir el dret a l'autodeterminació abans que s'esgoti la legislatura, que acaba el 2021. La iniciativa presidencial no havia estat consensuada ni comunicada als membres del seu Govern, ni d'ERC ni de Junts per Catalunya (JxCat), i ha generat (més) confusió. 

No és el primer cop que el president sorprèn amb actituds allunyades del que és l'habitual en l'àmbit de la governança. A diferència del que sol succeir en la major part de casos en què alguna figura nova aliena a la política arriba a càrrecs de responsabilitat, Torra continua exercint la presidència al marge dels cànons establerts.

Cal dir en defensa seva que pocs presidents han hagut d'assumir la més alta magistratura catalana en un context de dificultats com ha passat amb ell. Que ho ha fet en plena recomposició de l'espai ideològic del qual prové, amb les tensions conegudes. Que ha estat víctima d'una campanya d'intoxicació infame, amb intents barroers de presentar-lo com poc menys que un racista perillós. També se l'ha volgut menystenir personalment.

Torra és una persona llegida, amb experiència professional rellevant fora de la política, culta, que parla llengües i coneix Europa. El seu perfil desmenteix caricatures. Però sobta que, sent precisament home de lletres, no hagi estat capaç encara de trobar les paraules i el to per dotar de més gruix la responsabilitat presidencial. Les seves sortides de to (de l'"apreteu!" a l'intent de llançar ultimàtums a l'Estat) són sempre convenientment utilitzades contra ell de manera esbiaixada i, per això mateix, sorprèn que una i altra vegada el president hi caigui. 

Aquesta setmana, s'han produït esdeveniments que requerien rapidesa de reflexos i paraules nítides que no comportessin confusió. El president coneix el valor dels mots. Una intervenció presidencial com la dimecres al vespre, en plens aldarulls a Barcelona, sent nit tancada, sense fer cap referència als Mossos i amb tots els símptomes de ser forçada, no contribueix a reforçar el Govern. 

Torra ha d'assumir que és president d'un govern. Es pot permetre fer gestos de proximitat amb marxes i pregàries. Però ha d'estar al seu lloc i ser clar quan cal. Els seus discursos no poden ser una barreja dels que faria un governant, el president d'una entitat cívica i el portaveu d'una plataforma. L'activisme és positiu, però té els seus àmbits propis. La fase d'activisme i el voluntarisme sense estratègia tenen ja data de caducitat. 

El procés ha estat farcit de proclames i dates fixades. Però ha passat el temps i la realitat s'imposa. Una estratègia ben teixida i el més unitària possible és el que cal. Tots els manuals clàssics de la política prescriuen que no es pot anunciar el que no depèn d'un. Com tampoc es pot amenaçar sense disposar de prou capital polític. Fa la sensació pensa més en clau voluntarista que no pas política. Res de greu, si no fos el president de la Generalitat.