El Parlament decidirà aquest dimarts com sanciona dos diputats de Vox -Joan Garriga i Júlia Calvet- i la líder d'Aliança Catalana, Sílvia Orriols, per expressions que inciten a l'odi pronunciades a la cambra catalana. Entre les opcions sobre la taula hi ha una amonestació, una sanció econòmica o bé la suspensió de la condició com a representants al Parlament. Tots aquests episodis, habituals des que l'extrema dreta va posar els peus a la Ciutadella però que van arrencar en els dies àlgids del procés, retraten fins a quin punt és complicat combatre els discursos de Vox i d'Aliança Catalana. De moment, cap de les fórmules que s'han utilitzat funcionen. L'última enquesta del CEO així ho testimonia.
Els ultres no amaguen que ho són, i aquest és un dels secrets: la desinhibició. Quan Santiago Abascal insulta els immigrants, ho fa perquè ho pensa i perquè sap que li li reportarà beneficis. Quan Jordi Aragonès, candidat de l'extrema dreta catalana -cada vegada menys independentista, per cert-, insisteix que l'enemic a abatre és el "califat", ho fa perquè ho pensa i perquè sap que li reportarà beneficis. La dinàmica de veure qui la diu més grossa, que fa un temps hauria penalitzat l'hipèrbole, ara és premiada. Només cal veure un expresident espanyol com Mariano Rajoy atrevint-se a escriure que la selecció francesa de futbol no té jugadors francesos per veure fins on es pot desbarrar.
Quan Vox va entrar al Parlament, l'hivern del 2021, bona part de la cambra -amb especial èmfasi per part dels diputats de Junts- va exhibir cartells per protestar contra la presència i el discurs de l'extrema dreta. La performance va quedar fantàstica a les fotografies, però es va anar apagant amb el pas dels mesos. I no va servir -sorpresa- per atenuar el pes dels diputats d'Ignacio Garriga a la cambra catalana. El 2024 van treure dotze escons, i si les eleccions fossin demà, segons el CEO, podrien arribar a obtenir el tretzè. Si hi ha sancions, els diputats les exhibiran com una forma de repressió, i rarament les pagaran. Se'ls regalarà uns minuts que sabran aprofitar més que els sancionadors.
Tampoc ha estat del tot útil el rol -sempre benintencionat- del president del Parlament, Josep Rull, atent a l'hora de frenar les animalades d'Orriols. El problema és que definir el delicte d'odi tendeix a la nebul·losa i, sobretot, és complicat de perseguir: on es posa el barem? Quan s'ha d'expulsar un diputat? La mà dura té beneficis? Són preguntes que no tenen una resposta consensuada, bàsicament perquè l'entrada de l'extrema dreta als parlaments tendeix a destruir els consensos generals. Els cordons sanitaris -que per guanyar credibilitat ara s'anomenen democràtics- no funcionen si no hi participa tothom, especialment la dreta civilitzada. A Alemanya, els nostàlgics continuen creixent.
Quina és l'única recepta efectiva? Guanyar-los a les urnes. Que els partits de tradició democràtica volen que diputats com Garriga, Calvet o Orriols deixin d'esprémer l'odi des del faristol? Que els deixin a zero quan s'acostin les eleccions, o que els converteixin en irrellevants, o que no els facilitin l'arribada a les institucions, com va passar amb l'alcaldia de Ripoll. La resta tendeix a ser política performativa per tenir la consciència tranquil·la. Tot el que no sigui millorar les condicions materials de vida de la gent, treballar perquè la convivència sigui més que un eslògan i fer que es redueixin les desigualtats és accessori. Potser quan entre Vox i Aliança sumin 40 escons el 2028, tot s'entendrà millor.