El poeta dels comiats és Miquel Martí i Pol. Recurs sobri i nostrat de targetes de funerals, també de missa, els versos de l'autor rodenc vesteixen quan toca dir adeu, perquè projecten amb solvència i sempre fan quedar bé la família. Martí i Pol va ser capatàs al tèxtil quan ja era un lletraferit i la poesia el va fer immortal. Però si Ada Colau hagués de posar lletra al seu comiat polític -que, en realitat, pot ser un fins aviat- probablement no recorreria a textos d'El poble o La fàbrica -tot i l'imaginari obrer-, i tampoc el Llibre d'absències. Segurament elegiria l'estimat Franco Battiato i el seu elogiat Centro di gravità permanente: "Cerco un centro di gravità permanente / Che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose sulla gente".
Colau sempre ha estimat la música de Battiato i ara persegueix, més que un nou centre de gravetat, la perspectiva suficient per agafar aire després del desgast i actualitzar discurs. El parèntesi que projecta, amb la porta oberta a tornar a ser candidata en les eleccions municipals de 2027, té sentit tractant-se d'una alcaldessa amb vuit anys de mandat a la motxilla. La primera i única victòria electoral de Colau, assolida contra tot pronòstic i amb un olfacte polític que els adversaris van minimitzar, va sacsejar el poder socialista i convergent que havia alternat el predomini a l'Ajuntament Barcelona.
El principal triomf de Colau, de fet, ha estat aquella irrupció. Els comuns va encertar el diagnòstic del 2015 i després, ja al govern -primer en solitari i, després, de bracet amb el PSC-, van patir per no generar frustració, un decalatge previsible quan es recorre a la grandiloqüència per erosionar l'statu quo. Colau només podia ser alcaldessa des de la impugnació al sistema, la mateixa que ara retreu a un Podem sense pes, amb qui ja va conviure amb recels des del primer dia. I va excel·lir per vehicular un imaginari polític que no tenia lideratge.
Els adversaris, que en el seu comiat redueixen el llegat a resultats escadussers i li recorden contradiccions tan flagrants com els vots prestats de Manuel Valls per retenir l'alcaldia el 2019, no voldran reconèixer que els mals de la ciutat que Colau va descriure fa nou anys han passat de la perifèria al cor del debat polític. A una majoria de barcelonins els preocupa el preu de l'habitatge, les externalitats negatives del turisme massiu i l'impacte de l'emergència climàtica, debat associat al de la mobilitat i també al de l'aigua, ara al centre de les decisions governamentals pels episodis de sequera.
El problema de la capitana dels comuns és que pot reivindicar més el diagnòstic que les solucions, perquè dos mandats no han servit per frenar el preu del lloguer o contenir els efectes de l'arribada massiva de turistes, per molt que amb Colau s'hagi reorientat l'agenda municipal. S'han estès regulacions que ja tenen més partidaris que abans -tot i fer-se a contracor de determinats poders- i s'han repensat consensos, cap de tan significatiu com els de les illes de Cerdà, avui amb versions més amables per als vianants com el de les superilles.
Certament, les solucions a problemes tan profunds no es poden articular en solitari. Colau defensava aquesta setmana que les polítiques "útils" del seu projecte han topat amb massa adversitats. Venia a dir que la transformació que anhelava no la podia fer sola. Se li pot retreure, ara que toca fer un balanç en què es compten encerts rellevants, que no ho va fer constar quan buscava un lloc a primera línia per la via d'una esmena a la totalitat als predecessors a l'alcaldia.
Entenent l'habilitat en la irrupció es pot comprendre les motivacions d'un adeu que no és definitiu. Colau observa que és ara la dreta qui impugna el sistema amb una patrimonialització del concepte de llibertat que arrossega electors desencisats i orfes de proposta. I es planteja "ajudar a fer una internacional municipalista" -com deia dimarts a Ariadna Oltra a TV3- que recuperi un discurs de transformació que el seu espai polític no ha sabut conservar, per l'erosió dels anys de govern a Barcelona i de crossa política del PSC.
En les paraules s'hi detecta la voluntat de prendre impuls per tornar, perseverança que només manifesten els lideratges forts i amb carisma. Martí i Pol, amb una obra extensa, també va escriure El fugitiu. Més versos adequats per ressenyar comiats. "Soc fugitiu de no sé on / i he perdut nord i vent i guia / de tant romandre fora món / amb mi mateix per companyia". Els comuns esperaran Colau. La qüestió és si una majoria de barcelonins també ho farà.