La meva darrera col·laboració acabava amb aquesta afirmació: "avui, en la societat de la informació i el coneixement perdre la nostra singularitat cultural seria perdre capacitat de renovació democràtica i de projecció col·lectiva cap al futur". I el fet és que, a Catalunya i els països de parla catalana, l’estratègia del nacionalisme espanyol representat per l’aznarisme i les seves derives d’extrema dreta és clara, diàfana. Es resumeix en la sentència amenaçadora amb la qual José María Aznar va fixar el marc mental espanyol davant la reivindicació sobiranista catalana: "Abans es trencarà Catalunya que Espanya!".
I, efectivament, aquesta va ser la clau de la resposta de l’Estat: intentar fracturar la cohesió de la societat catalana en clau identitària. Això i desplegar un dispositiu repressiu extrem, sense dubtar a recórrer a pràctiques il·legals o delictives. Però es tractava, en realitat, d’una concreció local de l’estratègia de la nova extrema dreta global: polaritzar i establir marcs mentals basats en falses dicotomies. Falses dicotomies com seguretat i llibertat, sostenibilitat ecològica i progrés econòmic, diversitat lingüística i cosmopolitisme... O falses correlacions, com ara immigració i delinqüència, o feminisme i autoritarisme.
Aquesta combinació de falses dicotomies i enganyoses correlacions està perfectament calculada. Calculadament estudiada per a proporcionar respostes simples i versemblants a problemes complexos. El fet que no tinguin cap mena de fonament és el menys rellevant. El que importa és que aquestes suposades certeses proporcionin aparents seguretats en un context de grans incerteses. Incerteses que generen pors. Por a la dissolució de la identitat, por a la diferència, por a la inseguretat, por a la innovació, por al futur...
La mobilització dels pagesos francesos, espanyols o catalans ha estat ben il·lustrativa. En el cas dels pagesos francesos i espanyols ha fet forat el marc mental de l’extrema dreta. Un marc mental que oposa ecologisme i activitat agrària i ramadera. Però, tot i que la pagesia catalana comparteix problemàtiques semblants a la resta de la pagesia europea, manifesta trets propis que la fan diferent. No només trets econòmics, també culturals i polítics.
Les qüestions que afecten la pagesia no s’entenen sense considerar una complexa cadena d’interaccions que van de la producció al consum, del tractament del sòl als sistemes de regadius, o de la mecanització i la informatització al monopoli de la distribució. Interaccions que, per cert, es poden entendre millor des de la gestió de proximitat. Per això, malgrat la migradesa competencial de la Generalitat, a Catalunya no és tan difícil entendre que la política ecològica es farà amb els pagesos o no es farà.
Ara bé, una idea tan elemental com que la pagesia ha de ser peça clau de les polítiques ambientals no es podrà obrir pas sense desenvolupar la capacitat de respondre a la guerra cultural que planteja l’extrema dreta global. Per la dreta autoritària la cultura és una combinació de propaganda sectària i entreteniment banal. L’antídot a la guerra cultural de la dreta autoritària és un altre concepte de cultura. Un concepte genuí. És a dir, la cultura entesa com a coneixement crític que parteix del respecte a la diversitat i els valors democràtics. La cultura com a palanca bàsica d’apoderament social.
Tot projecte cultural emancipador parteix d’una tradició amb capacitat de projectar-se al futur amb vocació innovadora i voluntat inclusiva. I aquest és, avui, el millor actiu de la societat catalana. El progrés cultural és la condició necessària per fer avançar un col·lectiu en termes de cohesió socioeconòmica. I el progrés cultural i la cohesió social són els fonaments sobre els quals es pot aixecar qualsevol projecte d’emancipació política imaginable. Per això, la nostra singularitat cultural significa capacitat de renovació democràtica i de projecció col·lectiva cap al futur.
I, efectivament, aquesta va ser la clau de la resposta de l’Estat: intentar fracturar la cohesió de la societat catalana en clau identitària. Això i desplegar un dispositiu repressiu extrem, sense dubtar a recórrer a pràctiques il·legals o delictives. Però es tractava, en realitat, d’una concreció local de l’estratègia de la nova extrema dreta global: polaritzar i establir marcs mentals basats en falses dicotomies. Falses dicotomies com seguretat i llibertat, sostenibilitat ecològica i progrés econòmic, diversitat lingüística i cosmopolitisme... O falses correlacions, com ara immigració i delinqüència, o feminisme i autoritarisme.
Aquesta combinació de falses dicotomies i enganyoses correlacions està perfectament calculada. Calculadament estudiada per a proporcionar respostes simples i versemblants a problemes complexos. El fet que no tinguin cap mena de fonament és el menys rellevant. El que importa és que aquestes suposades certeses proporcionin aparents seguretats en un context de grans incerteses. Incerteses que generen pors. Por a la dissolució de la identitat, por a la diferència, por a la inseguretat, por a la innovació, por al futur...
La mobilització dels pagesos francesos, espanyols o catalans ha estat ben il·lustrativa. En el cas dels pagesos francesos i espanyols ha fet forat el marc mental de l’extrema dreta. Un marc mental que oposa ecologisme i activitat agrària i ramadera. Però, tot i que la pagesia catalana comparteix problemàtiques semblants a la resta de la pagesia europea, manifesta trets propis que la fan diferent. No només trets econòmics, també culturals i polítics.
Les qüestions que afecten la pagesia no s’entenen sense considerar una complexa cadena d’interaccions que van de la producció al consum, del tractament del sòl als sistemes de regadius, o de la mecanització i la informatització al monopoli de la distribució. Interaccions que, per cert, es poden entendre millor des de la gestió de proximitat. Per això, malgrat la migradesa competencial de la Generalitat, a Catalunya no és tan difícil entendre que la política ecològica es farà amb els pagesos o no es farà.
Ara bé, una idea tan elemental com que la pagesia ha de ser peça clau de les polítiques ambientals no es podrà obrir pas sense desenvolupar la capacitat de respondre a la guerra cultural que planteja l’extrema dreta global. Per la dreta autoritària la cultura és una combinació de propaganda sectària i entreteniment banal. L’antídot a la guerra cultural de la dreta autoritària és un altre concepte de cultura. Un concepte genuí. És a dir, la cultura entesa com a coneixement crític que parteix del respecte a la diversitat i els valors democràtics. La cultura com a palanca bàsica d’apoderament social.
Tot projecte cultural emancipador parteix d’una tradició amb capacitat de projectar-se al futur amb vocació innovadora i voluntat inclusiva. I aquest és, avui, el millor actiu de la societat catalana. El progrés cultural és la condició necessària per fer avançar un col·lectiu en termes de cohesió socioeconòmica. I el progrés cultural i la cohesió social són els fonaments sobre els quals es pot aixecar qualsevol projecte d’emancipació política imaginable. Per això, la nostra singularitat cultural significa capacitat de renovació democràtica i de projecció col·lectiva cap al futur.