Les incerteses de la situació mundial s’expliquen, en part, per la confluència de tres factors: la crisi ecològica i la seva expressió en forma d’emergència climàtica; la manca de governança global i la crisi dels valors democràtics en un context de bretxes tecnològiques i digitals i oligopolis comunicatius globals. Tots tres factors estan relacionats, i combatre’ls demana combinar estratègies locals i globals.
Com es traslladen aquests factors de crisi sistèmica a la nostra realitat domèstica? De fet, s’encavalquen amb dinàmiques locals generant prioritats singulars, específiques. Dinàmiques locals que van des de la crisi de la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol a la vertebració d’una societat tan dinàmica i diversa com la catalana. Una societat en què, modernament, el creixement demogràfic s’ha sustentat de forma estructural en la seva capacitat d’atraure nouvinguts.
En termes de polítiques públiques, a Catalunya avui es poden identificar amb facilitat cinc àmbits d’actuació prioritària: les desigualtats socials, l’educació, la llengua i l’audiovisual, l’emergència climàtica i les infraestructures de mobilitat. En aquest llistat hi ha un concepte no explicitat: cultura. De fet, però, la cultura en un sentit inclusiu, ampli, ho travessa tot.
La cultura és transformació de la natura. És a dir, creativitat, producció simbòlica i coneixement i identitat. Coneixement bàsic i coneixement aplicat. I aquest ha estat sempre el gran actiu de la societat catalana. Històricament, Catalunya ha compensat el fet de ser un territori pobre en recursos naturals amb l’aptitud per a la creativitat transformadora. Una creativitat transformadora que ha fet possible l’establiment d’una cultura industrial forta.
Per què la cultura travessa les cinc prioritats apuntades? A mitjà i llarg termini la millor forma de combatre les desigualtats socials és la igualtat d’oportunitats que pot garantir una educació universal de qualitat. És a dir, cultura. Combatre l’emergència climàtica demana canvis del model econòmic (producció, distribució i consum) orientats pel coneixement científic. Cultura, també. Finalment, enfortir l’ús social de la llengua catalana passa avui en bona mesura per l’aposta per un audiovisual català fort. Cultura, novament.
Si pensem en termes estrictament econòmics, el model productiu que avui millor connecta amb la tradició industrial catalana seria el basat en l’economia del coneixement amb l’eix vertebrador de la transformació ecològica i digital: des de l’àmbit de les biociències i la biomedicina a les indústries culturals i de l’audiovisual, passant pel hub mobilitat sostenible.
Per a la societat catalana no té cap sentit una hipotètica disjuntiva entre prosperitat econòmica i singularitat lingüística i cultural. En termes històrics, la singularitat cultural ha estat un factor clau de la vitalitat econòmica de la societat catalana. Avui, en la societat de la informació i el coneixement perdre la nostra singularitat cultural seria perdre capacitat de renovació democràtica i de projecció col·lectiva cap al futur. Però desenvolupar aquesta idea serà objecte d’una pròxima col·laboració.
Com es traslladen aquests factors de crisi sistèmica a la nostra realitat domèstica? De fet, s’encavalquen amb dinàmiques locals generant prioritats singulars, específiques. Dinàmiques locals que van des de la crisi de la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol a la vertebració d’una societat tan dinàmica i diversa com la catalana. Una societat en què, modernament, el creixement demogràfic s’ha sustentat de forma estructural en la seva capacitat d’atraure nouvinguts.
En termes de polítiques públiques, a Catalunya avui es poden identificar amb facilitat cinc àmbits d’actuació prioritària: les desigualtats socials, l’educació, la llengua i l’audiovisual, l’emergència climàtica i les infraestructures de mobilitat. En aquest llistat hi ha un concepte no explicitat: cultura. De fet, però, la cultura en un sentit inclusiu, ampli, ho travessa tot.
La cultura és transformació de la natura. És a dir, creativitat, producció simbòlica i coneixement i identitat. Coneixement bàsic i coneixement aplicat. I aquest ha estat sempre el gran actiu de la societat catalana. Històricament, Catalunya ha compensat el fet de ser un territori pobre en recursos naturals amb l’aptitud per a la creativitat transformadora. Una creativitat transformadora que ha fet possible l’establiment d’una cultura industrial forta.
Per què la cultura travessa les cinc prioritats apuntades? A mitjà i llarg termini la millor forma de combatre les desigualtats socials és la igualtat d’oportunitats que pot garantir una educació universal de qualitat. És a dir, cultura. Combatre l’emergència climàtica demana canvis del model econòmic (producció, distribució i consum) orientats pel coneixement científic. Cultura, també. Finalment, enfortir l’ús social de la llengua catalana passa avui en bona mesura per l’aposta per un audiovisual català fort. Cultura, novament.
Si pensem en termes estrictament econòmics, el model productiu que avui millor connecta amb la tradició industrial catalana seria el basat en l’economia del coneixement amb l’eix vertebrador de la transformació ecològica i digital: des de l’àmbit de les biociències i la biomedicina a les indústries culturals i de l’audiovisual, passant pel hub mobilitat sostenible.
Per a la societat catalana no té cap sentit una hipotètica disjuntiva entre prosperitat econòmica i singularitat lingüística i cultural. En termes històrics, la singularitat cultural ha estat un factor clau de la vitalitat econòmica de la societat catalana. Avui, en la societat de la informació i el coneixement perdre la nostra singularitat cultural seria perdre capacitat de renovació democràtica i de projecció col·lectiva cap al futur. Però desenvolupar aquesta idea serà objecte d’una pròxima col·laboració.