Aquesta setmana la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, ha pronunciat una frase que no tinc cap dubte que passarà a la història dels despropòsits. Tal com recollien les xarxes socials internes del Partit Popular, sa excel·lència va deixar anar que “Puigdemont vol fer un referèndum enlloc d’escoltar els catalans”. Talment com si preguntar la ciutadania fos en realitat cosir-li la boca i omplir-li les orelles de ciment.

Parlàvem d’aquesta frase amb el professor Ramon Usall, que ahir mateix va presentar el seu nou llibre, Futbolítica (Ara llibres). I la comparàvem –en nivell d’absurditat i manca de sentit- amb aquella altra perla que la vicepresidenta espanyola va pronunciar per defensar la prohibició d’entrar estelades als estadis: “l’esport és per gaudir i no per fer altres tipus de reivindicacions. S’ha d’evitar que la gent barregi unes coses amb les altres”.
En definitiva, que no s’ha de mesclar mai l’esport amb la política... excepte si la política la fas tu i consisteix en posar-te una samarreta de la roja acompanyada d’una enorme bandera espanyola mentre destaques els factors de la unitat, de l’esforç comú i del futur compartit.

Precisament, el nou llibre d’Usall ens explica d’una manera divulgativa i amena com d’entrelligats estan l’esport (i més concretament el futbol) amb la política. Fins al punt que l’autor s’atreveix a sentenciar que no hi ha cap fet històric contemporani que no es pugui explicar a través d’un club de futbol.

Resseguint les pàgines d’aquesta Futbolítica podreu comprovar com esport i política són un maridatge perfecte tant per les causes més justes com per a les més obscenes. Des d’equips que han lluitat contra el feixisme i a favor d’un món més lliure fins a clubs que van acabar convertint-se en el braç (armat) esportiu dels dictadors més cruels.

I també podreu saber perquè, per exemple, assistir a un partit de futbol al Líban pot representar una sentència de mort. O les arrels de les enormes diferències ideològiques entre els dos clubs principals de la capital italiana, la Roma i la Lazio. O perquè el Club Esportiu Júpiter (a les instal·lacions del qual es va fer la presentació del llibre) era l’equip tant del president Macià com de molts anarcosindicalistes barcelonins.

O que el Madrid no sempre ha estat Reial i ni tant sols sempre ha estat l’equip del règim. O com la monarquia absoluta marroquina va crear un equip de futbol com a eina per ajudar en la consolidació de l’ocupació del Sàhara Occidental. O per quin mecanisme mental, en plena guerra de Txetxènia, els guerrillers independentistes van desar els seus fusells per unes hores per veure jugar l’equip que patrocinava el president prorus Razman Kadirov, el seu gran enemic.

I sobretot, amb Futbolítica tindreu tots els arguments del món per poder-vos posar a riure quan algú us torni a dir la bestiesa que no s’ha de barrejar l’esport amb la política. Perquè aquesta és una frase quasi tan lamentable com la de contraposar referèndums a democràcia i urnes a problemes reals de la gent.