El dimarts 17 de setembre explotaven de manera simultània els buscapersones d’un gran nombre de militants de Hezbollah. L’endemà detonaven els walkie-talkies que portaven membres de la milícia xiïta libanesa. En total, una quarantena de morts, entorn de 3.500 ferits i els hospitals col·lapsats. El ministre de Defensa israelià, Yoav Gallant, anunciava que la guerra entrava en una "nova fase" en què el centre de gravetat es traslladava cap al front nord amb la intenció, com fa dies que prometia Benjamin Netanyahu, de permetre el retorn a casa en condicions de seguretat als seixanta mil israelianes que havien estat desplaçats cap al sud davant els continus llançaments de coets i projectils contra el nord d’Israel.
I, encara, el divendres dia 20, dos míssils israelians atenyien i destruïen en el suburbi Dahiye del sud de Beirut dos edificis i mataven una cinquantena de persones, inclosos nens, i en ferien moltes més. Entre els morts Ibrahim Aqil, el cap de les forces d’elit Radwan de Hezbollah i gran part de la direcció d’aquesta unitat que es trobaven reunits en un dels edificis i, com sempre, uns "danys col·laterals" que superaven amb escreix els objectius. Des de llavors, l’intercanvi de foc entre ambdues bandes de la frontera i els bombardeigs israelians s’han intensificat.
No hi ha dubte que els atacs israelians han posat de manifest la feblesa de la milícia xiïta i l’enorme forat de seguretat en la cadena de comercialització a través de la qual va adquirir fa uns mesos uns equips de comunicació que els serveis secrets israelians van ser capaços de manipular i monitorar. Els mateixos serveis que ara fa un any no van preveure l’atac de Hamàs en què van participar centenars de milicians. A pesar del discurs del líder de Hezbollah, l’aiatol·là Hassan Nasral·là, en què minimitzava les conseqüències dels atacs sobre el sistema de comunicacions de l’organització, advertia Israel de les conseqüències que tindria haver traspassat les "línies vermelles" i prometia un infern a l’Estat jueu si gosava envair el sud del Líban i de la resposta en forma de nous llançaments de projectils contra el nord d’Israel, la realitat és que les accions militars d’Israel al Líban modifiquen les coordenades del conflicte que es va obrir ara fa un any amb l’atac de Hamàs.
La pregunta és que pretenia el govern de Netanyahu amb aquests cops contra Hezbollah. Tot i els reiterats i gairebé crònics intercanvis de foc a la frontera entre Israel i el Líban no sembla que això suposés una amenaça suficient (o diferent del que ha estat fins ara) per desencadenar una nova crisi i una nova "modalitat de guerra" que, en la reunió d’emergència del Consell de Seguretat del passat dia 20, l’Alt Comissionat de l’ONU pels Drets Humans, Volker Türk, no dubtà a qualificar de crims de guerra "cometre actes de violència destinats a sembrar el terror entre els civils" (ningú podia preveure en quines mans anirien a parar o on explotarien els buscapersones i els walkie-talkies i de fet va haver-hi víctimes civils en supermercats) i advertí que "aquesta no pot ser la normalitat nova.
La guerra té regles per a totes i cadascuna de les parts en aquest i qualsevol altre conflicte armat". De fet, per part d’Israel estendre la confrontació al nord només pot respondre a tres objectius: desplaçar l’atenció mediàtica i política mundial cap a un nou front i rebaixar així la pressió i les crítiques desencadenades per la brutalitat i les polítiques genocides dutes a terme a Gaza; desmantellar la capacitat comunicativa, de reacció i de coordinació de Hezbollah davant una imminent invasió i ocupació del sud del Líban que tan costosos resultats en baixes va tenir en ocasions anteriors (1985-2000) fins que Ehud Barak ordenà retirar-se el maig de 2000; provocar la intervenció de l’Iran, que ja utilitza els seus proxys al Iemen, Síria, a l’Iraq i al Líban per actuar a la regió, que conduiria a un conflicte internacional de dimensions i resultats imprevisibles que complicaria les opcions electorals de Kamala Harris i implicaria als Estats Units en defensa d’Israel, potser l’únic factor que frena a Teheran a l’hora d’intervenir. Seria molt trist, però, que tot plegat fos només la conseqüència de l’entossudiment d’un dirigent polític corrupte per escapar de la justícia i que avui ha esdevingut una amenaça més per Israel i la regió.
Certament, fa un any Hamàs va cometre uns crims de guerra execrables en atacar, matar i segrestar civils israelians indefensos. Des de llavors, també les Forces de Defensa d’Israel (FDI) han comès crims de guerra a Gaza bombardejant hospitals, col·legis, refugis, instal·lacions de la UNRWA, edificis civils i habitatges... i han obligat la població a continus desplaçaments que tampoc garantien la seva seguretat. I tot això sense la presència de premsa estrangera -ni israeliana-, que Tel-Aviv ha prohibit, i provocant intencionadament la manca d’assistència sanitària i escassetat d’aliments i d’aigua potable, la qual cosa ha donat com a resultat una crisi humanitària i l’aparició de malalties que havien estat erradicades fa temps. I en el rerefons de tot plegat allò que molts encara es neguen a veure, 57 anys d’ocupació il·legal (resolucions 242 de 1967 i 338 de 1973 del Consell de Seguretat de Nacions Unides) dels territoris ocupats palestins el 1967 (sense considerar els efectes de la guerra de 1948) i de la conculcació del dret dels refugiats al retorn (resolució 194 de 1948 de Nacions Unides).
El resultat d’un any de guerra a Gaza, més de 41.000 morts directes com a resultat dels bombardeigs i les accions militars de les FDI, un primer ministre embogit que fa una fugida endavant i mira ara cap al Líban, un país anorreat per una hiperinflació galopant, un PIB en caiguda lliure, un increment de la pobresa i l’atur i una crisi econòmica que arrossega encara les conseqüències de la Covid-19 i de l’explosió al port de Beirut de l’agost de 2020. Un país desequilibrat i summament afeblit políticament, dividit entre dues coalicions radicalment enfrontades per les relacions (influència o rebuig) de les relacions amb Damasc fins a l’extrem que des del 2022 la presidència està vacant per la incapacitat d’arribar a un acord. En conjunt, estem davant d’un desastre humanitari i de valors que ni la comunitat internacional ni Nacions Unides ni les manifestacions de protesta en molts països -inclòs Israel- semblen capaces d’aturar.
El xoc dels fonamentalismes intransigents de Hamàs i Hezbollah amb la deriva totalitària de Netanyahu (per Hannah Arendt gestionar la por d’aquells que es vol sotmetre és una característica dels totalitarismes, com definir el que estan fent les FDI amb la població de Gaza?) poden conduir a una guerra a gran escala. Malauradament, quan es vulgui reaccionar potser serà ja massa tard i la guerra ho amararà tot.