Les darreres eleccions espanyoles van significar una mica de desinflamació testosterònica. Madrid estant, Pedro Sánchez pot governar en solitari i aplicant una geometria variable que, ben portada, el pot fer créixer fins a obtenir un lideratge inqüestionable. Poc recordem que Espanya és un espai sociopolític abonat al socialisme, de base catòlica i amb retòrica 'progre' des de fa més de quaranta anys. De moment, però, Sánchez, espera que les eleccions autonòmiques i municipals li acabin de donar impuls i esperant quin paper els hi toca fer a PP i Ciutadans, i si Podemos manté l'esperit en algunes grans ciutats. Anàlisi espanyola exprés.

A Catalunya el titular és que Esquerra Republicana ha guanyat quasi sense baixar de l'autocar: en més de set-cents municipis, un triomf. Molt bons resultats amb una campanya de baix perfil, però basada en un relat dit pragmàtic que ve des de finals de 2017. Felicitacions. Ara bé, sembla que tot ha canviat a Catalunya: ja hi havia ganes del fet que ERC guanyés i que fes el sorpasso a Junts Per Catalunya/PDeCAT i poder dir que Junqueras guanya a Puigdemont. Doncs ja està, ja ha passat. I ara què?

Ja hem hagut de sentir de nou que per separat sumem més que tots plegats. Per separat hi ha un que sí que suma. Potser es tractava d'això. És bo que els partits independentistes siguin potents, que tinguin força. És el model que sembla que volen els catalans. O prefereixen una cosa tipus SNP, tots plegats? No ho sabem. Els catalans som malfiats i els mega lideratges són difícils de mantenir perquè la gent es cansa. Vivim en el mantra del lideratge compartit.

Més enllà de l'independentisme hi ha catalans, molts, i han triat clarament el Partit dels Socialistes. Com a metàfora: el PSC va quedar primer al poble d'Oriol Junqueras en els darrers comicis espanyols: els socialistes van vèncer amb el 27,64% dels vots, quatre punts per sobre d'ERC, amb el 23,29%. Aquesta és l'altra cara de la moneda. I no sé si és qüestió d'ampliar la base o de fer la base més forta per poder parlar amb l'altre i proposar solucions per a tots.

Diuen que ERC ara recull el testimoni de la CiU de Miquel Roca. No ho veig gaire. Per començar perquè el context no pot ser més diferent, i segon perquè no representen el mateix espai. No sé si a Esquerra l'interessa aquest paper, altra cosa és la temptació que deu tenir ara per provocar L'esgotament del Govern de la Generalitat. Ara, però, les municipals, ens donaran una altra fotografia del mirall trencat de la política catalana. I, com cada any darrerament, entre l'estiu i la tardor caldrà prendre forces per prendre decisions: siguin a curt, a mitjà o llarg termini, tàctica i estratègia.