Hi ha matrimonis que acaben bé i d'altres que duren tota la vida. Aquest aforisme és d'un dels genis més insignes del nostre país: Joan Capri. I en el cas del Govern de la Generalitat, fins aquest 7 d'octubre, ni una cosa ni l'altra. Més enllà que canvia el paradigma de la política catalana, l'independentisme perd centralitat, el PSC apareix com a jutge i part de la governabilitat, i ERC per fi haurà de decidir què vol ser de gran ara ja sense ombres ni complexos i, per tant, sense excuses. No està malament per un divendres.

Un 55,37% de la militància de Junts ha decidit no seguir al Govern. Una xifra important perquè és vàlida per comptar com una victòria clara, però no prou per fer esvair la lògica temença de la ruptura. Sort té el sector puigdemontista d'haver guanyat a un altre sector que és d'ordre, convergent, que el formen delegats de classe i que aplica la responsabilitat fins a nivells desconeguts per la majoria dels homes. Són els que ara diuen "Junts i a totes" i altres derivades. És legítim que Junts no segueixi al Govern, que creguin que el president Aragonès els ha traït i que està fora del carril majoritari de l'independentisme. Ara són 32 diputats al Parlament, 4 diputats al Congrés, 1 president de diputació (a les altres tres pactes amb ERC i PSC) i centenars d'alcaldes, alguns que no es volen tornar a presentar. Es pot fer política fora del Govern? Sí, i tant. Però de moment l'independentisme modern ho ha fet sempre actuant a les institucions, carregant-se de raons, ara Junts compartirà manera de fer amb la CUP, i segurament també espai mediàtic (una mica més).

Per anunciar el resultat de la consulta han comparegut la presidenta de la formació Laura Borràs i el secretari general Jordi Turull. Ja sabíem que havia guanyat el "no", en aquell moment. Si hagués vençut el "sí", no sabem si hagués comparegut l'exdirectora de la Institució de les Lletres Catalanes. No ho sabrem mai. Borràs no feia cara de victòria, malgrat haver guanyat. I ja esgrimia un discurs de manual d'oposició. Ben legítim i coherent amb el que ella representa. Junts va cap a la muntanya, a buscar un cim redemptor, que sembla que no és l'Aneto de fa unes dècades, sinó el mandat de l'1 d'octubre, el nou Shangri-La. Del discurs de Borràs sorprèn, perquè recorda més al Ciutadans de fa uns anys o al Vox d'ara, que digui que el president Aragonès no és legítim. Hi pot estar en contra, però posar en dubte el funcionament de les institucions recorda una mica l'assalt al Capitoli, per no parlar d'aventures inhòspites més properes. Potser més que una qüestió de confiança -que només el president pot efectuar- el que Junts hauria de proposar és una moció de censura i presentar un candidat a la presidència. Amb 32 diputats és complicat guanyar, però recordo quan la va presentar Josep Piqué només per posar en valor el PP de llavors i tenir quota de pantalla.

Si es tracta d'una maniobra electoralista des de la muntanya potser es guanya perspectiva, però costa de veure com s'arribarà a punts de trobada i camins que transitin més opcions. Deia Jordi Turull que si actues com el que ets no t'equivoques. Sembla una frase d'aquestes de gurú d'autoajuda a Instragram. Està molt bé. Però, què és Junts ara? Quin model de societat defensa? Quina garantia ofereix per pactar? És un actor d'estabilitat o és antisistema? Que Junts surti del Govern, insisteixo, és una opció legítima i ha de permetre ser crític amb la volguda quietud, o paràlisi, d'Esquerra amb la qüestió nacional tot regatejant amb la taula de diàleg o l'acord de claredat, que no vol la majoria del Parlament. Deia Borràs que guanya Junts i perd Aragonès. No, aquí l'independentisme perd i fortament, tornant gairebé al mil·lenni anterior.

A partir d'ara tindrem oportunitat de centrar el tret en Esquerra i en el president Aragonès perquè ara toca deixar de parlar de les esquenes de gegants i començar a fer des de baix. Els que tant apretaven en un altre octubre ara tenen el deure de fer la feina. De governar, de caure en contradiccions i de ser amos dels seus errors. Potser Junts s'ha fet un tret al peu, però podrà tornar a caminar. Si hagués sortit el "sí" en la consulta l'escissió hauria estat ràpida -Cuevillas ja ho havia explicat obertament- i tindríem alguna llista municipal amb els puigdemontistes i l'Assemblea. Ara molts dels que han votat pel "sí" enyoren el PDECat, que es va quedar a 300 vots de tenir un diputat per Lleida i encara està disponible. Però això ja són figues d'un altre paner.

Catalunya avui està més a prop d'un "Govern progressista" que de revifar l'independentisme. Allò de trencar el Govern per no trencar el partit potser no s'acabarà donant. Però ja està fet. I ningú plorarà per aquest Govern barallat des del primer dia, incapaç de superar l'etern empat. Potser la bona notícia és que ara els catalans ja sabem què hi ha. Quina és cada oferta. Però que sàpiguen que les coalicions seran el pa de cada dia, i les tensions i la festa major. I que mentre no tinguem un lideratge fort de país, fins que no hi hagi cap llista que s'enfili als 50 escons, aquest país està condemnat al vaticanisme i la proclama. De nou, les nostres contradiccions. I de nou el límit està fixat per la paciència de la ciutadania.