I si tornés Artur Mas?

Lleu ressaca electoral i sil·logisme senzill. Si Junts posa un convergent que ja va ser alcalde com Xavier Trias i guanya les eleccions, per què Junts no presenta un convergent que ja va ser president com Artur Mas i guanya els propers comicis a la Generalitat? La lògica senzilla sovint aporta premisses poca-soltes. Però la nit de diumenge vaig rebre aquest missatge: “Ara ha de tornar Artur Mas”. No feia broma, m’ho deia un dels periodistes amb més nas en això de l'anàlisi política en aquest país nostre, però el que passa és que dissimula. I rodejats de fum i Twitter sovint no podem entendre res. Tornem al tema. La victòria de Trias a Barcelona -amb més de 17.000 vots sobre el segon i el tercer- és també la d’una manera de fer. Sí, la d’un candidat que sobretot s’ha reivindicat com a convergent. Diu que en relació directa amb el president Puigdemont, però convergent de manera i forma. El pactisme, l'ambigüitat, aquell dir sense dir i aquell fer sense presumir. Convergència viu, la lluita perviu.
 
Artur Mas va fer el famós pas al costat el gener de 2016, en un moment en què l’huracà de la pressa i de la pressió caïnita es va endur part de la manera de fer política catalana per sempre. O no. Potser Mas, que és una dècada més jove que Trias, no té pensat tornar a la primera línia. Però segueix connectat a la societat civil, a l’economia productiva i al dia a dia de la política, com el que més. No estic donant cap idea, segur que ja està pensat. Perquè el cicle electoral s’accelera. Comptat i debatut, amb la nova genialitat tàctica de Pedro Sánchez tenim eleccions espanyoles el 23 de juliol. Després de la sacsejada rebuda diumenge passat el líder del PSOE pretén tapar les fuites d’aigua atacant amb tot. De fet, existeix triple motiu: rebaixar l’eufòria del PP que treballava per la conquesta de la Moncloa al gener, aprofitar el mal moment del projecte de Yolanda Díaz, i posar iode a l’hemorràgia interna al seu partit on no s’havien vist tants ganivets entre barons des de La casa de les dagues voladores, obra mestra del cine de Hong Kong. 
 
Després de la implosió de l’independentisme -per molt que ERC tingui més regidors i Junts més victòries- és moment per entendre on és el país. El mapa torna a un vermell que feia temps que no vèiem. Com a resposta, Junts proposa una candidatura unitària amb ERC a les generals. Oferta que sap que no serà escoltada, però seguim amb el joc de les pressions mútues, complicant qualsevol possible complicitat independentista. Entendre el país és mirar els resultats de Santa Coloma de Gramenet on Gabriel Rufián havia de fer no sé què i sense arribar al 15% del vot ha vist com el PSC passa del 50% en una ciutat top ten on Junts queda darrere del PACMA. Aquesta és la Catalunya real, la que vol votar al seu alcalde i no vol pactes a posteriori que costen d’entendre perquè només són cosits per l’odi al guanyador.
 
En tot cas, Junts té dos candidats per ser cap de llista a Madrid. Per una banda, Míriam Nogueras, actual portaveu a Madrid que compta amb el suport explícit del president Puigdemont, i per l’altra l’exconseller Jaume Giró. De nou, dues maneres d’entendre el món, la política i el diàleg. Les primàries a Junts sembla que sempre afavoreixen al sector més radical. Veurem ara si l’exemple de Trias ajuda als matisos. I més quan a Madrid cal més finezza que mai, i es preveu una petita davallada d’ERC i una possible victòria del PP. Ai la primavera, com ens ha deixat d’animats, com si fóssim al·lèrgics al pol·len passejant entre plataners. La convergent manera de fer ha aportat les millors victòries de Junts a més del Cap i Casal; reviseu Sant Cugat del Vallès, Igualada, Figueres, Tortosa, per dir-ne alguns. Les primàries juntaires de nou haurien de decidir què és aquest partit que viu en el provisional definitiu.
 
Si tornés Artur Mas ja seria la quadratura del cercle, i tornar a l’inici del procés tal com el coneixem. Abans de l’error del pas al costat, abans del 9-N, abans que CiU fos hegemònica i Catalunya fos un país fort i respectat, sobretot internament. Això no passarà. Ada Colau té raó quan diu que hi ha canvis que no faran marxa enrere. I no penso en el carrer Consell de Cent estupend i privatiu, no. Penso en la idea del decreixement com a solució a alguna cosa. La microutopia com a credo de butxaca del "pensa global i actua local". L’acumulació de drets com si fos una selva de prioritats i no un sistema de jerarquies per a garantir la convivència. I, sobretot, fer política “amb la ceguesa dels que es fan els sords”, com canta en David Carabén. I no és cosa de Colau, però també és cosa seva. I ara, no ens sorprenguem per pactes i acords estranys, perquè la política es fa amb l’aritmètica a què et castiguen les urnes. Potser un sistema de doble volta evitaria molta palla. Però això ja és una utopia de les grans perquè caldria consens. I d’això no en tenim ni en cultivem, mentre la ultradreta segueix creient al marge dels camins i com seguim així no ens deixarà caminar, o potser només cap enrere.