La immigració, problema i esperança

«Entre el recel a la immigració i la idea que és un regal farcit de beneficis hi hauria d'haver espai per un discurs amb una mica més de gruix»

26 de febrer de 2025

Els mitjans s’han fet ressò els darrers dies d’una entrevista en la qual el president Pujol reclamava mantenir l’aïllament d’Aliança Catalana. Fer-ho per protegir la mirada integradora i oberta a la immigració que el catalanisme ha tingut com a divisa des dels anys seixanta. Res estrany, la qüestió ha estat sempre un dels eixos centrals del pensament i l’obra del president Pujol. Un llibre seu de fa cinquanta anys resumeix les posicions del pujolisme i manté, títol inclòs, bona part de la vigència: La immigració, problema i esperança de Catalunya. Esperança, sí, però també problema. Problema, sí, però també esperança.

Un de cada cinc vots a les eleccions alemanyes de diumenge passat han anat a parar a un partit xenòfob. Un de cada cinc en un context de mobilització total que ha portat la participació fins al 83%. La xenofòbia és un drama que amenaça el projecte europeu, però alguna cosa no acaba de quadrar quan el sistema, partits i mitjans, hi respon majoritàriament des de la xenofília. Entre el recel a la immigració i la idea que la immigració és un regal farcit de beneficis hi hauria d’haver espai per un discurs amb una mica més de gruix. Que la dreta pateix d’aporofòbia i recela dels immigrants perquè són pobres podria ser cert, però també ho és que l’esquerra encara la immigració des de l’aporofília i sense el mínim sentit crític. Anem coixos.

El punt de partida és difícil, costa parlar d’immigració amb la fredor i la distància que demana la bona política. Costa perquè no es pot parlar dels immigrants sense incorporar a l’equació el valor i la dignitat que tota persona carrega a l’esquena des que arriba al món. Tractar la immigració com qui avalua l’atractiu d’una inversió econòmica o la compra d’un camió de bestiar és tan intolerable com fer-se aliè al patiment de qui creua l’estret sota un camió o conviu en una habitació del Raval amb vuit persones més. Alhora, però, oblidar que quan la immigració es desborda genera dificultats i tensions és un error polític de gran magnitud. Quan una part dels votants viuen la immigració més com a problema que com a esperança la xenofòbia i la temptació autoritària no tarden a arribar. No són percepcions, són problemes reals. Som aquí.

Europa és rica i té una natalitat pobra, l’Àfrica és pobra i té una natalitat rica. El context és aquest i la immigració és i serà un fenomen constant durant aquest segle, però hi ha espai per a idees i polítiques que permetin gestionar-la en benefici de tots. El contrast entre la immigració que arriba al País Basc (que gairebé no hi arriba, en aquest cas), Madrid i Catalunya fa evident que el fenomen no és un tsunami que afecti tothom per igual. Les realitats socials, econòmiques, legals i polítiques condicionen el número, l’origen, el perfil social i l’actitud dels immigrants que s’instal·len en cadascun d’aquests destins. Entre el problema i l’esperança, entre la deixadesa i el recel, hi ha marge per pensar i fer. Pel bé de tots, també dels que van arribant, convindria posar-s’hi. És urgent.