Un PSOE sense pla B. La passada legislatura, ERC va donar suport a Pedro Sánchez sense aconseguir ni un sol avenç en matèria d’autogovern. Tot va girar al voltant de l’agenda antirepressiva, amb resultats meritoris però modestos (indults i eliminació de la sedició del codi penal), i lluny del programa de màxims (amnistia). El cert és que la força dels republicans era relativa, perquè el PSOE no depenia completament d’ells: tenia un pla B gràcies als 10 diputats de Ciutadans. La prova és que moltes lleis clau, com la reforma laboral, es van poder aprovar sense els vots dels de Junqueras. Segur que els negociadors republicans són avui menys naïf que fa quatre anys, però el factor políticament clau és que Sánchez no té un pla B. Està encadenat als independentistes catalans, per a la investidura i per a cada votació dels quatre anys de legislatura.
 
ERC sorprèn. El fet és que l’acord d’investidura ERC-PSOE ha sorprès tothom i descol·locat Junts per la seva profunditat: amnistia incloent els acusats de terrorisme (CDR i Tsunami Democràtic), continuació de la taula de diàleg però aquest cop sense cap altra carpeta sobre la taula que la del fons del conflicte, alleujament significatiu de les finances de la Generalitat, i traspàs integral –tot i que gradual, com ho va ser el de la seguretat ciutadana als mossos– de Rodalies. La garantia del compliment dels pactes no són els papers signats, sinó precisament la situació de dependència total del PSOE. Amb l’acord presentat, els republicans aprofundeixen en el camí marcat després del seu viratge estratègic i reforcen el seu posicionament en el mercat com a partit pragmàtic però que no oblida els seus objectius finals.
 
Junts busca pista. Si l’aterratge de Junts a la política espanyola ja era complicat, després de l’acord ERC-PSOE encara ho és més, perquè deixa poc espai per apujar l’aposta i vendre l’abandonament del maximalisme a la pròpia parròquia. Per això, qui estigui a favor de l’acord ha d’entendre que Puigdemont necessita temps per distanciar-se del cop d’efecte d’ERC i dotar de contingut addicional el seu pacte amb el PSOE. Hi té tot el dret, perquè ha aguantat molt i perquè són els socialistes els qui necessiten el seu vot, i no a l’inrevés. Però al mateix temps ha de tenir en compte que ara les conseqüències d’un no acord són ben concretes: més de 1.000 activistes i quadres de l’independentisme quedarien als peus dels cavalls de la justícia espanyola, i unes noves eleccions, un cop el PSOE ja ha ensenyat l’amnistia a la societat espanyola, portarien gairebé segur un govern PP-Vox.
 
Postdata: vergonya aliena. En aquesta cerca legítima d’un espai propi i digne per a l’acord amb el PSOE, a Junts li sobren raons a grapats. Per això hauria d’evitar caure en arguments de vergonya aliena com el que ha fet circular sobre l’amnistia pactada per ERC i PSOE, dient que és “per a VIPs” i que ells “no deixaran cap soldat a l’estacada”. La realitat és exactament la contrària. El pacte ERC-PSOE inclou tots els activistes de base: els joves d’Urquinaona, els participants en els talls d’autopistes i vies de tren, els CDR acusats de terrorisme, etc. En canvi, segons les informacions periodístiques no desmentides, el perímetre de l’amnistia que Junts pretén ampliar és precisament per incloure-hi VIPs, concretament dos col·laboradors directes de Puigdemont –un servidor creu que haurien d’estar inclosos– i la presidenta de Junts, Laura Borràs.