No anem bé, ras i curt. El Banc Mundial assegura que “sense una correcció important del rumb, la dècada del 2020 passarà a la història com un període d'oportunitats desaprofitades”. I no ho diuen per la meva vida sentimental, no. Aquesta importantíssima institució preveu, per tercer any consecutiu, una desacceleració de l'economia, que creixerà un 2,4%, dues dècimes menys que el 2023. Segons les perspectives econòmiques mundials, aquesta dada suposa deixar el planeta a les portes de “batre un lamentable rècord” a finals del 2024: els cinc anys amb el menor creixement del PIB de les darreres tres dècades”. Hi ha qui diu que no l’interessa l’economia, o que li sembla avorrida, o que no va amb ell. Però, “soc un home, i res del que és humà m’és indiferent”, deia el clàssic. Ara va per l’economia, i per les previsions catastrofistes, que això dona per a una tesi pròpia, però la cosa és que eludim certs problemes fent veure que no ens afecten. I llavors, com que no ens interessen, ens hi posem en contra, els ataquem. Violència estructurada com a resposta a la incapacitat. Tensem la realitat com un vidrier que bufa vidre fins a assolir un porró o un setrill. Però no són fake news; és mentir (o enganyar-se) sense necessitar la realitat. Ja ens ho fem, que bé que es viu dintre del nostre iglú de cofoisme i caramels de goma.
La veritat no pot ser pitjor que les nostres pors, però hi ha qui troba que sí. I és por sempre al reconeixement, a no tenir-lo. Per la pròpia autoestima precisem el reconeixement dels altres. De fora a dins i no de dins a fora. Pot ser l’amic, la parella o un grup. I habitualment no sabem què pensen. De fet, creiem que creuen. Perquè no preguntarem. No, ja trobaré jo el camí fins a la casa rural, no cal preguntar. I fugim de les nostres pors. Pànic a estar sol, sobretot, d’una manera o altra. Que sí, que l’ésser humà és social i grupal per naturalesa. Segur. Però això no té res a veure amb el propi ser, la responsabilitat que tenim de viure. A Limelight (1952, a l'Estat es va traduir com Candilejas) un inspirador Charles Chaplin, ja en sonor, feia un apassionat discurs sobre viure i deia que “la vida és meravellosa si no li tens por”. I viure és decidir. I, per tant, renunciar. No podem fer tots els papers de l’auca. I menys a la vegada. Missa i repicar. O moros o cristians. El doctor Jekyll temia el senyor Hyde, però mai va voler ser les dues persones alhora. Això val per a la política, per la família, per l’amor, per la por.
I ara justifiquem un sí dient que no. Provem d’arreglar el que vam fer i que no sabem com explicar. Perquè no ens hem agradat quan ens hem mirat al mirall, o perquè ens han renyat i negarem tres cops com sant Pere. Només el passat és una cosa que pensem que es pot arreglar des del present. Il·lusió absurda, perquè l’autoengany no passa la prova del mirall. Altra cosa és que no ens hi mirem. I qui dia passa any empeny. Pots oblidar el passat, però no te’n pots escapar. Com diu el poeta, hauries de fugir a un lloc que “hauria de ser tan lluny / que la meva memòria / no em pogués seguir”. I córrer sense rumb és una reacció natural. Ho entenc. Ho he fet, però sempre acabes caient o bé asfixiat. No sé què m’agrada més. Però no fuges, portes una motxilla de realitats a la gepa. Insisteixo, tu ho pots oblidar, però et persegueix. I hi ha moltes coses a la vida que no és que et persegueixin, és que t’acompanyen. El gran Aleksandr Solzhenitsyn assegurava a l’obligatori Arxipèlag Gulag que “està a la naturalesa de l'ésser humà buscar una justificació per a les seves accions”. Som així, però hem de procurar ser millors que els nostres instints. Entenc la por i la ràbia, però ja estem en un moment en què hem de saber que després d’entendre una emoció toca gestionar-la i no deixar-la pasturar per la nostra ànima. Decidir, en definitiva, sense recança.
No parlo de fantasmes, però sí de conceptes, d’idees i d’accions que costen d’entendre quan les executem. Perquè no les digerim. El sí d’ahir ens cal que avui sigui un no. Ahir vam ser massa amables, i avui tocar treure’s el morrió i ensenyar les dents afilades. Fa mandra viure així. Sempre buscant l’oportunitat per la justificació, sempre la jugada tàctica, petita, gasiva, quasi infantil. Justificar amb una bufetada el petó que et vaig fer. Aplicar avui silenci a la passió que vam tenir. Entendre les relacions com sumes de poder, com càstigs i premis, com comprar i vendre. No s’ha de regalar, hi estic d’acord, però sí cal aspirar a la coherència, i fins i tot a ser una mica previsible. Perquè per molt que res del que és humà no m'és indiferent començaré a no fer-vos cas, i llavors ni Pere ni el llop, llavors estareu ben sols.
La veritat no pot ser pitjor que les nostres pors, però hi ha qui troba que sí. I és por sempre al reconeixement, a no tenir-lo. Per la pròpia autoestima precisem el reconeixement dels altres. De fora a dins i no de dins a fora. Pot ser l’amic, la parella o un grup. I habitualment no sabem què pensen. De fet, creiem que creuen. Perquè no preguntarem. No, ja trobaré jo el camí fins a la casa rural, no cal preguntar. I fugim de les nostres pors. Pànic a estar sol, sobretot, d’una manera o altra. Que sí, que l’ésser humà és social i grupal per naturalesa. Segur. Però això no té res a veure amb el propi ser, la responsabilitat que tenim de viure. A Limelight (1952, a l'Estat es va traduir com Candilejas) un inspirador Charles Chaplin, ja en sonor, feia un apassionat discurs sobre viure i deia que “la vida és meravellosa si no li tens por”. I viure és decidir. I, per tant, renunciar. No podem fer tots els papers de l’auca. I menys a la vegada. Missa i repicar. O moros o cristians. El doctor Jekyll temia el senyor Hyde, però mai va voler ser les dues persones alhora. Això val per a la política, per la família, per l’amor, per la por.
I ara justifiquem un sí dient que no. Provem d’arreglar el que vam fer i que no sabem com explicar. Perquè no ens hem agradat quan ens hem mirat al mirall, o perquè ens han renyat i negarem tres cops com sant Pere. Només el passat és una cosa que pensem que es pot arreglar des del present. Il·lusió absurda, perquè l’autoengany no passa la prova del mirall. Altra cosa és que no ens hi mirem. I qui dia passa any empeny. Pots oblidar el passat, però no te’n pots escapar. Com diu el poeta, hauries de fugir a un lloc que “hauria de ser tan lluny / que la meva memòria / no em pogués seguir”. I córrer sense rumb és una reacció natural. Ho entenc. Ho he fet, però sempre acabes caient o bé asfixiat. No sé què m’agrada més. Però no fuges, portes una motxilla de realitats a la gepa. Insisteixo, tu ho pots oblidar, però et persegueix. I hi ha moltes coses a la vida que no és que et persegueixin, és que t’acompanyen. El gran Aleksandr Solzhenitsyn assegurava a l’obligatori Arxipèlag Gulag que “està a la naturalesa de l'ésser humà buscar una justificació per a les seves accions”. Som així, però hem de procurar ser millors que els nostres instints. Entenc la por i la ràbia, però ja estem en un moment en què hem de saber que després d’entendre una emoció toca gestionar-la i no deixar-la pasturar per la nostra ànima. Decidir, en definitiva, sense recança.
No parlo de fantasmes, però sí de conceptes, d’idees i d’accions que costen d’entendre quan les executem. Perquè no les digerim. El sí d’ahir ens cal que avui sigui un no. Ahir vam ser massa amables, i avui tocar treure’s el morrió i ensenyar les dents afilades. Fa mandra viure així. Sempre buscant l’oportunitat per la justificació, sempre la jugada tàctica, petita, gasiva, quasi infantil. Justificar amb una bufetada el petó que et vaig fer. Aplicar avui silenci a la passió que vam tenir. Entendre les relacions com sumes de poder, com càstigs i premis, com comprar i vendre. No s’ha de regalar, hi estic d’acord, però sí cal aspirar a la coherència, i fins i tot a ser una mica previsible. Perquè per molt que res del que és humà no m'és indiferent començaré a no fer-vos cas, i llavors ni Pere ni el llop, llavors estareu ben sols.