Un Ajuntament que es vanta de ser far de drets humans acaba d’estrenar, sense voler-ho —o potser sí—, un nou gènere: el gag institucional d’odi lingüístic. L’espectacle Esas latinas, programat dimarts al Saló de Cent dins la cloenda de Fem Xarxa, Fem Barri, va convertir el català en branca i el catalanoparlant en ninot d’estopa al servei d’un acudit caspós. La indignació va esclatar a les xarxes tan de pressa com corria el vídeo: de seguida era clar que l’Ajuntament havia promogut amb diners públics un exercici de catalanofòbia en majúscules.
No parlem d’una anècdota: Òmnium Cultural i Plataforma per la Llengua van denunciar la "ridiculització" dels drets lingüístics, mentre que Junts, ERC i la CUP exigien responsabilitats polítiques i, fins i tot, dimissions. El més sarcàstic del cas és que la funció va il·lustrar la presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions, que alerta precisament d’un creixement del 50 % dels casos per motius de llengua l’últim any. Les paraules "se’ns en foten" no consten a l’índex de discriminacions, però podrien encapçalar-lo.
Després de vint-i-quatre hores de foc creuat, el govern Collboni va comparèixer a correcuita per demanar "disculpes a qui es pugui haver sentit ofès", que és la manera més vella del món de no demanar disculpes. “No coneixíem el contingut”, va al·legar la tinenta d’alcalde Maria Eugènia Gay. Al carrer, l’excusa ressona com la típica cançoneta escolar: "jo no he estat". Si l’Ajuntament no havia revisat el text, és negligència. Si l’havia vist i el va validar, és complicitat. En cap cas n’hi ha prou amb un "ho sento".
La reacció a les xarxes mostra que hi ha un cert revulsiu social contra els atacs i microatacs que minoritzen el català. És inadmissible l’excusa de l’"error tècnic" que sosté que la troballa teatral era només “una sàtira”. Una sàtira? Quan una burla recrea el "¡Habla en cristiano!" de sempre, deixa de ser humor i esdevé propaganda del supremacisme castellà que vol reduir el català al paper d’un simple patois regional.
El que s’ha vist és, en realitat, la punta d’un iceberg més profund. Fa pocs mesos La Pedrera homenatjava Sean Scully, l’artista que va despatxar Barcelona perquè la gent s’entestava a parlar-hi en català. I cada setmana emergeix un nou cas —al Parlament balear, a un plató televisiu, a una graderia de futbol, a la consulta del metge— que confirma que l’anticatalanisme és, avui, una indústria amb abonament a l’espai públic.
El pitjor, però, és la coartada que s’ha fet servir: dones immigrants posant veu a un discurs que contraposa els seus drets amb la llengua del país d’acollida. Deixeu-m’ho dir clar: ningú no ha de triar entre salut i català, entre feina i català. Aquesta és la trampa del supremacisme lingüístic espanyol: transformar la víctima (la persona nouvinguda) en ariet contra el català, com advertia Antoni Bassas al diari Ara.
La resposta que cal no és cosmètica. Si Collboni vol apaivagar el foc, que posi fil a l’agulla a l'anunciat Comissionat pel Català i al pla per estendre la llengua als bars i restaurants, i que ho faci amb pressupost i valentia. Que revisi els protocols perquè cap euro públic torni a finançar el menyspreu a la llengua del país. Que recordi, de passada, que la cohesió social s’escriurà en català o no s’escriurà.
I, sobretot, que tingui present que el català no és un atrezzo que es pugui pujar i baixar de l’escenari a conveniència. És el fonament —i la frontera— d’una comunitat que ja ha vist massa cops com les disculpes s’enduen el titular, però no la malícia. La capital del país no es pot permetre ni un gag més contra la dignitat lingüística. Barcelona ha de decidir de quin costat de la història vol ser: o referma el compromís amb la llengua o acabarà xiulada al pati de butaques quan caigui el teló.