Jo també sóc un indignat. Sóc d’aquella generació que en diuen perduda, la millor preparada que ha tingut aquest país. Una generació que va veure com els seus pares sortien al carrer cridant llibertat per tal d’aconseguir la democràcia tan desitjada i que  amb el pas del temps ha esdevingut falsa. Tots aquells somnis van quedar trencats fa molt de temps, ells veien que manés qui manés els governants solament buscaven el benefici propi; però anaven tirant i van deixar de lluitar.

Les condicions de vida s’ han anant degradant i com més gent ha deixat de creure en el sistema  aquest més els ha ignorat. Ja no solament parlem de treball cada dia més precari, sous i pensions ridículs, pèrdua de drets i dificilíssim accés a un habitatge digne, sinó de no trobar feina per enlloc, d’haver de buscar menjar als contenidors, de no tenir cap sostre on protegir-se,  sense present ni futur.

I què fa el sistema? Retalla constantment serveis públics, augmenta els beneficis de les grans multinacionals i bancs, paga sous vergonyosos, força als governs a manar exclusivament per afavorir-los, recompensant-los després amb una cadira als consells d’administració.

Indignats i sense futur, així és com estem. Farts d’ una premsa que defensa el sistema a mort, que ens amaga informació i ens menteix, en definitiva, que ens manipula. El periodisme no és recolzar el més fort sinó investigar i denunciar la injustícia. Aquesta darrera setmana hem vist descaradament com s'està creant una cortina de fum, convertint als indignats en un grup de violents que amenaça a la societat, quan els indignats som una part de la societat que es nega a perdre un sistema social guanyat en dècades de lluita. S’amaguen gravacions que desmenteixen les acusacions del conseller d'Interior, es convida a tertulians indignats no per deixar-los opinar sinó per fer-los judicis sumaris, per posar la societat en contra d’aquest primers ciutadans que han decidit dir “prou”. I encara tenen la barra de demanar que concretem el què volem.

Hi ha milers d’indignats com jo, que no van a acampades, que no es manifesten, però que pateixen una vida cada dia més difícil, on la vida sense luxes s’ha convertit cada cop més en una vida de supervivència, i una societat desesperada no tindrà por a res i a ningú.