Barcelona acull aquests dies la tercera edició de Mondiacult, la Conferència Mundial sobre Polítiques Culturals i Desenvolupament Sostenible, convocada per la UNESCO i que reuneix els ministres de cultura de 165 països. En aquesta edició, s’hi ha presentat una important novetat: el primer “Informe Mundial de la UNESCO sobre Polítiques Culturals”, amb el qual aquesta vol sistematitzar les dades referides a la cultura a escala mundial, amb la intenció de renovar-les cada quatre anys i poder oferir així una radiografia precisa de les seves evolucions. Un primer Informe que porta un subtítol revelador: “La cultura: l’ODS absent” (en referència als ODS de la vigent Agenda 2030). I és que el mòbil central de la Conferència de Barcelona és que la cultura, a diferència del que ha succeït fins ara, esdevingui un Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) específic a l’Agenda de les Nacions Unides a partir de 2030.
Amb aquesta voluntat, la “Declaració de Barcelona” (el document resultant d’aquesta Conferència) prescriurà la transició que s’ha anat covant en els darrers temps i que ha d’esdevenir el nord de tota política cultural democràtica: el pas de la cultura entesa només com a patrimoni i potencial d’excel·lència creativa -de consum generalment minoritari-, cap a la cultura entesa com a dret ciutadà. Dret a la participació cultural, amb la inclusió de la diversitat. Dret a l’alfabetització i l’experimentació artística dins de l’educació obligatòria. Dret a l’expressivitat creativa. Dret a exercir una ciutadania culturalment activa.
No ens ve de nou, ni aquí ni enlloc. El sostre “de públics” de l’oferta artística i cultural fa temps que està encallat, deixant fora grans contingents de població que no s’hi sent implicada. El Departament de Cultura de la Generalitat, després d’un procés de consultes que ve de lluny, ha entrat al Parlament de Catalunya una prometedora Llei de Drets Culturals. També el Ministeri de Cultura ha elaborat un Pla de Drets Culturals. Els amfitrions de Mondiacult 2025, doncs, són també punta de llança de l’esmentada transició.
No és l’única qüestió que s'ha tractat en aquest Mondiacult. Els reunits també han ocupat els reptes de la cultura dins de l’era digital, l’enorme potencial i els riscs de la intel·ligència artificial, la cultura de la pau com a cota moral de la humanitat o la inexcusable aliança democratitzadora entre cultura i educació. També la diversitat i la cohesió culturals en el món de les grans migracions, la cultura com a dinamitzador econòmic, la cultura davant del canvi climàtic i la defensa del patrimoni cultural, entre d'altres.
La clau de volta és, tanmateix, la cultura entesa com a dret ciutadà. Un concepte, el de dret ciutadà, que implica l’obligació pública de respondre-hi i de satisfer-lo. Una obligació referida al conjunt de la ciutadania, és a dir, una obligació d’universalització dels serveis culturals, com passa amb la sanitat o amb l’educació. Cal deixar definitivament enrere la cultura com a “joies de la corona”, com a luxe per als rituals i fasts del poder; la cultura com a motlle ideològic o estètic que cal imposar, excloent els diferents i els discrepants; la cultura com a “repartidora” que premia adeptes i castiga díscols; la cultura com a privilegi de preteses elits; la cultura que es vol “divulgar”, però que no inclou la diversitat i queda reduïda als estaments socials més avantatjats.
Es tracta d’un autèntic pas de l’equador que demanarà un canvi en la relació entre les administracions, per mitjà d’un pacte que fixi les responsabilitats respectives i que estableixi línies clares de cooperació. No només això, també demanarà un canvi de paradigma en la relació públic/privat i en la relació públic/social. Cal multiplicar l’efecte de l’esforç públic, de l’esforç privat i de l’esforç social a través, no de la mera subvenció graciosa i dispersa, sinó d’una concertació transparent, al servei d’objectius d’interès general i de programes compartits destinats a aconseguir-los. Només aquesta suma d’energies, amb els diners públics aplicats directament o per via concertada, ha de fer possible la transició efectiva cap a la cultura entesa com a dret ciutadà.