Tanca el restaurant que hi ha al cim de la Mola, al Vallès, després de cinquanta anys d’activitat ininterrompuda. La Diputació no renova la concessió als actuals titulars, perquè diu que les mules que transporten el menjar i altres estris del negoci amunt i avall erosionen el terreny. Suposo que igualment deu pensar que degraden l’entorn els treballadors del restaurant, que cada dia pugen a peu, com les mules. Delirant. També diuen els de la Diputació que volen gastar-se uns quants calerons d’aquests que arriben d’Europa en fer unes reformes rehabilitadores al monestir i l’entorn. Ni els ecologistes avalen la proposta que fa un tuf immens a participació interessada en el moviment de diners públics, potser fins i tot amb ulterior adjudicació de l’activitat a algú proper als que manen. Hauran de vigilar els que ara són foragitats sense contemplacions del que ha estat la seva forma de vida durant dècades.
Evitar la degradació del patrimoni artístic català no pot ser una porta oberta a la liquidació de l’activitat econòmica, menys encara quan són els mateixos usuaris de les instal·lacions els que fan elogi de la situació i proposen alternatives que contemporitzin amb el manteniment de l’activitat de restauració. Però sovint no es produeix aquest equilibri, perquè qui ha de prendre la decisió ho fa des d’una taula de buròcrata, sense trepitjar el terreny, ni escoltar la gent ni calcular els efectes col·laterals de tota mena que acaba produint la suposada solució idònia.
En el cas de la Diputació, a sobre, s'aplega sobre la institució la manca de legitimitat democràtica directa. Cert és que els diputats formen part de les estructures municipals escollides en eleccions lliures, però ja ens trobem en una instància de segona elecció, on a més és una obvietat la col·locació per part dels partits d’aquells membres de la seva estructura que o no tindrien retribució al consistori o seria menor que la molt més sucosa que sí que tenen en aquesta altra institució. Una mica en la línia de la seva funció d’instrument per a la col·locació, en forma de suposats assessors, de persones que allà continuen fent la seva feina per al partit. La meitat del pressupost de la Diputació es dedica a pagar al personal, i amb això està tot dit.
Quan la institució descrita, pagada amb diners públics, aplica partides ingents a fer la guitza a la ciutadania, ens tornem a preguntar per quina raó no se la deixa sense efecte, repartint les seves eventuals competències entre els consells comarcals, quan no, en el cas de la de Barcelona, sobre l’altra gegant i poc transparent estructura centrípeta, l’Àrea Metropolitana. Però suposo que és tant com demanar que els partits polítics s’autoliquidin, cosa que no faran, siguin independentistes o no, perquè això del diner té una força cohesiva de primer ordre.
Evitar la degradació del patrimoni artístic català no pot ser una porta oberta a la liquidació de l’activitat econòmica, menys encara quan són els mateixos usuaris de les instal·lacions els que fan elogi de la situació i proposen alternatives que contemporitzin amb el manteniment de l’activitat de restauració. Però sovint no es produeix aquest equilibri, perquè qui ha de prendre la decisió ho fa des d’una taula de buròcrata, sense trepitjar el terreny, ni escoltar la gent ni calcular els efectes col·laterals de tota mena que acaba produint la suposada solució idònia.
En el cas de la Diputació, a sobre, s'aplega sobre la institució la manca de legitimitat democràtica directa. Cert és que els diputats formen part de les estructures municipals escollides en eleccions lliures, però ja ens trobem en una instància de segona elecció, on a més és una obvietat la col·locació per part dels partits d’aquells membres de la seva estructura que o no tindrien retribució al consistori o seria menor que la molt més sucosa que sí que tenen en aquesta altra institució. Una mica en la línia de la seva funció d’instrument per a la col·locació, en forma de suposats assessors, de persones que allà continuen fent la seva feina per al partit. La meitat del pressupost de la Diputació es dedica a pagar al personal, i amb això està tot dit.
Quan la institució descrita, pagada amb diners públics, aplica partides ingents a fer la guitza a la ciutadania, ens tornem a preguntar per quina raó no se la deixa sense efecte, repartint les seves eventuals competències entre els consells comarcals, quan no, en el cas de la de Barcelona, sobre l’altra gegant i poc transparent estructura centrípeta, l’Àrea Metropolitana. Però suposo que és tant com demanar que els partits polítics s’autoliquidin, cosa que no faran, siguin independentistes o no, perquè això del diner té una força cohesiva de primer ordre.