Des que va esclatar la polèmica pels insults contra Vinícius, he dubtat si pronunciar-me. Sento una cremor a l'estómac que m'avisa que perdré els nervis ràpidament. Com tinc formació en protocol i diplomàcia, tot i el descans que se sent rere fotre quatre crits, he après que el silenci és un bon aliat. Però avui, dimecres, m'he llevat tan contenta rere el concertàs de l'Elton John al Palau Sant Jordi que he cregut que puc fer una bona tasca de sensibilització sense maleir massa aquesta societat.
 
Si Espanya és un país racista o no, crec que no hauria de generar massa discussió: vam colonitzar tres continents i el nostre monarca encara ho alaba. Les últimes colònies van ser el Sàhara Occidental (1958) i Guinea Equatorial (1968), però al temari de selectivitat estudiem que van ser Cuba, Puerto Rico i Filipines el 1898. Rere la massacre de Melilla, el presidente del Gobierno va dir que "havia estat una col·laboració entre cossos de seguretat espanyols i marroquins" i que "tot s'havia resolt prou bé". Inclús la ministra Montero, feminista apassionada, va blindar l'acusació al ministre Marlaska per l'episodi. No fotem! El debat no ha de ser si Espanya és un país racista. El debat ha de ser com acabar amb el racisme a Espanya. Portem repetint curs des de 1978 i el temari no és tan difícil.

Vivim en un país amb 600.000 persones sense permís de residència, tot i que s'ha demostrat en múltiples estudis que la regularització de tota aquesta gent no només faria que deixessin de viure en la misèria, la incertesa constant, l'ansietat i alguns al carrer. Si no que, a més a més, reportaria l'ingrés d'entre 1.200 i 1.950 milions d'euros anuals a les arques públiques. Espanya és tan racista que prefereix veure patir als estrangers que cobrar bons diners i assegurar el futur de les pensions.
 
Vivim en un país on als nens i nenes que han fet trajectes inhumans a peu, que han vist morir a companys al desert, rebut pallisses per part dels policies del Nord d'Àfrica, i que de forma miraculosa han arribat a creuar l'estret, en comptes de tractar-los com el que són: nens i nenes en situació de vulnerabilitat, se'ls criminalitza, se'ls limita l'accés a drets i el dia del seu divuitè aniversari se'ls fa fora del centre d'acollida perquè es busquin la vida sense cap mena d'experiència laboral, ja que la llei no els deixa treballar abans. Ens queixem que ocupin locals, però si el sistema de protecció no fos racista i s'asseguressin programes on se'ls donés l'amor que necessiten, els "MENAS" podrien dur la vida de qualsevol jove català.

M'accelero així que pararé un moment a respirar fondo i escoltar Cold Heart, de l'Elton John i la Dua Lipa, a veure si acabo l'article sense dir cap paraula malsonant.

Espanya és un país en què l'agricultura genera un valor de 100.000 milions d'euros anuals. Només a la indústria de la maduixa, 3 mil milions. Tot i això, els temporers que hi treballen s'enfronten a una de les precarietats més abusives que he vist arreu. El 2020 vaig gravar el curt documental Començar de Zero sobre les condicions de vida que tenen. Som al 2023 i segueix tot igual.

No tinc prou espai per repetir la vergonya del sistema de (des)protecció europeu, no puc entrar en detall al patiment de les chamaquitas que cuiden les àvies. No m'hi caben les agressions que es viuen a la infància i l'adolescència pel color de pell. Ni tinc lloc per explicar-vos la dificultat de trobar un pis sent "de fora" o demanar un crèdit bancari. Sí que tinc espai, però, per afirmar que en aquest país continuem creient que les persones d'orígens diversos són inferiors. No ho pensem a propòsit, però és la nostra programació social. Vivim en una societat on el racisme és sistèmic i estructural.
 
Només he parlat d'un 5% de tot el que viuen les persones immigrades. Jo soc de mare catalana i pare ivorià - "cafè amb llet" deia l'àvia Enriqueta Puigdollers - i també m'enfronto al racisme dia rere dia. Però tinc el privilegi de parlar un català melòdic. M'accepteu perquè tot i ser de color marró, soc prou com vosaltres, però, així i tot, preferireu donar la direcció de la vostra empresa a la Marta, que és rossa; o tenir de nora a la Clara, que té els ulls blaus.

Per tant, us demano que si voleu pronunciar-vos enfront del racisme no ho feu amb el Vinícius, perquè un debat tan superficial no avança cap a la transformació sistèmica que necessitem. Pronuncieu-vos sobre les morts al mar, el maltractament diari i la desunió social que ens fa patir a alguns mentre es limita el potencial de tota la societat.