Sempre he pensat que la bona política és aquella que desfà nusos. M'irriten els polítics que els creen. Em molesten els dirigents que per sumar vots i aconseguir quotes de poder inventen problemes, engrandeixen les dificultats, tensen o distorsionen la realitat. És irritant el que estan fent determinats partits, dirigents i portaveus amb relació a la qüestió de la immigració recobrint-la de dolls innecessaris de populisme, oportunisme, sectarisme, hipocresia, fal·làcia i estupidesa política. És especialment nefast a Catalunya, un país de migracions, de gent d’arreu, que ha buscat i ha trobat un lloc on viure amb dignitat. No oblidem, d’altra banda, la quantitat de catalans que en determinats moments de la nostra història han hagut de marxar a la recerca de feina o de llibertat. Per tant, fem-nos un favor com a societat i reclamem fer el possible per evitar que dirigents amb poder que no pensen o manipulen barroerament no disposin de la pantalla o el dial que no mereixen.
Vaig viure de molt jove l’arribada d’immigrants al barri on vivia als anys 60, a la part baixa de Sant Just Desvern. En menys d’una dècada una zona perifèrica agrària va omplir-se d’habitatges fets a correcuita, sense cap servei social i ni un sol carrer asfaltat. Fugint de la misèria, famílies senceres van arribar d’Andalusia, Extremadura, Galícia i altres llocs de l'Estat. Observant com s’han fet grans molts dels joves immigrants i autòctons amb els quals vaig créixer, sempre m’he preguntat quant de temps dura la condició d’immigrant. Un dia m’ho va aclarir l’activista pels drets socials, Rosa Palomino: és una condició temporal.
Avui, els nets d’aquells catalans nouvinguts són catalans de tota la vida i configuren el gruix de la societat que està paint els nous processos migratoris. Per entendre el que va suposar la immigració dels 60, és bo rellegir Paco Candel i el seu Els altres catalans. I és desitjable entendre que la societat catalana, la seva distribució demogràfica i molts dels seus atributs comunitaris són fills d’aquella època, com ho són molts prejudicis més o menys superats i moltes de les arestes que es dibuixen en la dinàmica cívica quotidiana. Recomano, doncs, que qui no ho hagi fet, llegeixi el llibre de Candel i tingui en compte la dosi d’humanisme amb la qual es va reflexionar sobre aquell procés.
Posats a fer, els recomano que es recreïn en el breu pròleg que Najat el Hachmi va escriure per Edicions 62 dins de la col·lecció Llibres a l’abast el 2007. Escriu el Hachmi: "Una de les sorpreses del llibre (escrit l’any 1962) és que s’hi descobreixen paral·lelismes entre la immigració de llavors i la d’ara. Es repeteixen conductes similars, es produeixen encontres semblants". Hachmi recorda la perplexitat que produïa a Candel com el català-català rebia al nouvingut, l’esquizofrènia lingüística, fins i tot la incrèdula acceptació de l’immigrant que la parlava bé. Esmenta els problemes laborals, d’habitatge, la complexitat de l’educació, les fronteres invisibles, les asprors. I de collita pròpia, afegeix dues consideracions que em semblen particularment vigents. La primera: davant la immigració, no s’hi val el cofoisme baladrer de som un país d’acollida i ja està. Segona: no és acceptable no apreciar la voluntat de moltíssims catalans, dels de sempre i dels nouvinguts, de promoure una Catalunya cohesionada.
Té raó. Al meu entendre és mèrit de la societat catalana haver impedit un país fracturat entre comunitats diferenciades per procedència, llengua o cultura. Almenys fins que van arribar els matussers polítics de Ciutadans i similars, especialistes a crear nusos on pescar vots. "Històricament, Catalunya s’ha fet a força d’immigració; això no ho podem canviar", va escriure Carme Junyent. Considerem, doncs, un mèrit històric col·lectiu haver arribat fins aquí. Proposem-nos que cap populisme irresponsable ens compliqui un element pràcticament estructural del nostre procés històric. No convertim la immigració en el boc expiatori on ocultar els nostres dèficits i fantasmes. Adjudicar la multireincidència delictiva a la immigració és amagar els nostres mals reals; és dissimular lleis incorrectes, sistemes judicials saturats i polítiques públiques inadequades en un context històric caracteritzat per un sistema d’institucions (estat de les autonomies) que no funciona i no distribueix correctament les responsabilitats i els recursos.
Cal donar valor la meritòria voluntat de la majoria de la societat catalana d’haver sabut rebre, històricament, la immigració sense haver disposat pràcticament mai de les eines institucionals i administratives, així com el poder polític adequat. Com en sentit oposat, és un mèrit cívic de la societat catalana haver-se sobreposat a les massives i brutals migracions polítiques i socials que ha hagut de viure cercant feina i llibertat davant d’un Estat majoritàriament ineficient i autoritari. No oblidem la principal singularitat política de Catalunya: afrontar els mateixos problemes que tenen les societats veïnes sota la tutela d’un aparell estatal caracteritzat per la seva inoperància i centralisme.
Som terra d’immigració, és evident, no és una novetat. És una dada tan òbvia com que érem dos milions l’any 1900, i som vuit milions ara com ara. Poques famílies catalanes no tenen un primer immigrant més enllà d’una, dues o tres generacions. La qüestió migratòria ja estava present a la Catalunya del segle XVIII, ho va estar durant la segona part del segle XX (especialment a la dècada dels anys 60 i 90), i òbviament, està notòriament present en el primer quart del segle XXI. La realitat és que una part substancial dels vuit milions de catalans són immigrants.
Estem en condicions de fer les coses bé. Mirem la qüestió migratòria de cara, deixem de banda les estupideses partidistes i establim un consens realista entre la ciutadania i els dirigents independentistes. La gran majoria som immigrants, siguem fills, nets o besnets. Preocupem-nos de les raons que comporten que la gent que fa molts anys que és aquí, no acabi de sentir-se còmoda. Preocupem-nos dels nouvinguts que no saben on arriben. Preocupem-nos de la complexitat que suposa integrar-se en una societat obligada a rebre els nouvinguts amb polítiques immigratòries tan allunyades de la realitat social. En una societat com la nostra, la integració fracassa perquè les lleis són incorrectes i la seva aplicació està allunyada de la realitat social.
Sí, som un país d’acollida, com diu el president Aragonès, però això no significa que disposem de polítiques acollidores. I assumim que encara massa gent, però sobretot massa dirigents polítics distorsionen la realitat a la recerca de vots. Per exemple, és un error posar al mateix sac reincidència, delinqüent i nouvingut. La immensa majoria de nouvinguts no són reincidents. Obliguem-nos a combatre dia a dia la fal·làcia del llenguatge polític. D’acord, hi ha immigrants de tota mena, com hi ha autòctons de tota mena, però no confonguem les coses: la majoria busquen feina, seguretat i dignitat. I la grandíssima majoria, reconeguem-ho, ens aporta una feina imprescindible en els hospitals, cuidant els més grans, netejant, servint botigues, restaurants i bastides, i cobrint les activitats que molta gent no vol fer.
Reconeguem que els efectes de les migracions són un fenomen particularment punyent del món del segle XXI i tractem-ho conseqüentment. Admetem que la migració que arriba a Catalunya és, a més a més, un element de singularitat estructural des de fa segles. Apel·lo, per tant, el bon criteri dels nostres dirigents perquè actuïn com cal, davant d’un tema tan decisiu per vertebrar la cohesió del nostre país i fins i tot la mateixa idea de catalanitat. Proposo que, atès que Catalunya no és un país políticament i institucionalment normalitzat, més enllà de les múltiples taules amb el PSOE, el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, en tant que líders dels dos principals partits independentistes, assumeixin les converses necessàries per desplegar una política unitària de futur, o sigui d’estat català, sobre la immigració. Caldrà combinar-la, òbviament, amb un plantejament coherent amb les opcions a desplegar en el context autonomista, per molt deficient que sigui.
Estic segur, que tant l’un com l’altre tenen opinió. Em consta que al president Puigdemont la qüestió li preocupa, també estic convençut que el plantejament de cap dels dos no té res a veure amb el populisme de l’extrema dreta. Vaig tenir ocasió de parlar d’immigració amb Puigdemont en un encontre de finals de maig de l’any passat, poc abans de les eleccions municipals. Em va fer un comentari que em va semblar franc i rellevant: "Fa temps que hi penso amb la immigració; és un dels temes que tenim pendents". Crec que seria oportuna la seva opinió, com ho seria una reflexió ponderada i el menys partidista possible del vicepresident.
Crec que la immigració només pot tractar-se amb èxit des d’un projecte general de catalanitat. És un element troncal en un país que es fonamenta en la societat civil, la democràcia, la cultura, la llengua, la prosperitat, el civisme, la convivència, el bon govern i l’universalisme. La catalanitat s’identifica amb l’ideal integrador que brolla de desplegar aquests valors, que defineixen el catalanisme independentista que molts defensem, fins i tot ara en aparents hores baixes. Valors que s’oposen als que emanen de l'Espanya autoritària i ineficient que històricament condiciona el desplegament de la societat catalana i, també, no ho amaguen, dels populistes reaccionaris que també produeix la mateixa societat catalana.
És en aquest sentit que insisteixo a posar en relleu el que em sembla el més greu dels errors comesos pel catalanisme independentista: haver deixat de banda algunes idees clau de l’ideal de país que anhelem. Ens calen consensos sobre la idea de país que la independència suposa; ens és necessari un esbós del pacte ciutadà; ens cal un dibuix seriós de les estructures d’Estat que vertebrarà el país, així com de les estructures de societat, i encara més, establir els imaginaris que podem compartir una àmplia majoria. Una societat històricament feta d’immigrants exigeix un ideal compartit i un consens nacional.
Massa nous catalans arriben a Catalunya sense saber res del país. Ni de la llengua que s’hi ha parlat sempre, ni dels valors que comparteixen els qui hi viuen. Les lleis d’immigració i el context polític general no ajuden. Com tampoc tants catalans que caldria són capaços de reconèixer la importància que ha tingut cadascun dels nouvinguts en la prosperitat, la convivència i el benestar del país. Entenc que Junts demani a Espanya la delegació integral de les competències d’immigració a la Generalitat per via de l’article 150.2 de la Constitució, acompanyada de recursos, i és bo que s’obtinguin perquè ara com ara les polítiques estatals dificulten la integració dels nouvinguts a Catalunya. Com perjudiquen la cohesió social les derivades del relat ideològic que ha acompanyat l’aplicació del 155. L’ideal democràtic, cívic i integrador que històricament ha guiat el catalanisme s’ha pretès distorsionar en sentit oposat. El discurs és inequívoc: el catalanisme independentista és excloent i antidemocràtic, a banda de colpista i contrari a tot el que no és català.
En aquest sentit, és important afegir una cosa més: que l’independentisme estableixi un lligam més rotund entre independència i l’ideal de conviccions que el guia, un país inequívocament democràtic, avançat, obert i integrador, sinònim de societat civil forta, de voluntat democràtica, de cultura i llengua nacional, de progrés, de civisme i de convivència per a tots els que hi vivim, de sempre o acabats d’arribar. L’independentisme ha de saber explicar que la catalanitat és la malla ideològica que va articular el passat del país, però encara més, és l’ideal que vertebra el país d’ara i és la millor recepta per enlairar el país del futur. Un ideal, el del catalanisme democràtic i integrador, no cal dir, que va néixer per donar resposta a l’espanyolisme autoritari i ineficient que brollava, i brolla encara, de les estructures més profundes de l’Estat.
Mentre l’independentisme no recuperi la força d’un projecte democràtic i per a tothom, identificable, centrat i valent, Espanya continuarà alimentant la idea que és antidemocràtic, tancat, regressiu i embogit. Mentre l’independentisme no ho contraresti relligant-se amb més convicció amb un ideal engrescador, d’ampli consens, basat en un sòlid pacte de ciutadania, continuarà tenint problemes per recuperar l’espai central de la societat catalana.
Vaig viure de molt jove l’arribada d’immigrants al barri on vivia als anys 60, a la part baixa de Sant Just Desvern. En menys d’una dècada una zona perifèrica agrària va omplir-se d’habitatges fets a correcuita, sense cap servei social i ni un sol carrer asfaltat. Fugint de la misèria, famílies senceres van arribar d’Andalusia, Extremadura, Galícia i altres llocs de l'Estat. Observant com s’han fet grans molts dels joves immigrants i autòctons amb els quals vaig créixer, sempre m’he preguntat quant de temps dura la condició d’immigrant. Un dia m’ho va aclarir l’activista pels drets socials, Rosa Palomino: és una condició temporal.
Avui, els nets d’aquells catalans nouvinguts són catalans de tota la vida i configuren el gruix de la societat que està paint els nous processos migratoris. Per entendre el que va suposar la immigració dels 60, és bo rellegir Paco Candel i el seu Els altres catalans. I és desitjable entendre que la societat catalana, la seva distribució demogràfica i molts dels seus atributs comunitaris són fills d’aquella època, com ho són molts prejudicis més o menys superats i moltes de les arestes que es dibuixen en la dinàmica cívica quotidiana. Recomano, doncs, que qui no ho hagi fet, llegeixi el llibre de Candel i tingui en compte la dosi d’humanisme amb la qual es va reflexionar sobre aquell procés.
Posats a fer, els recomano que es recreïn en el breu pròleg que Najat el Hachmi va escriure per Edicions 62 dins de la col·lecció Llibres a l’abast el 2007. Escriu el Hachmi: "Una de les sorpreses del llibre (escrit l’any 1962) és que s’hi descobreixen paral·lelismes entre la immigració de llavors i la d’ara. Es repeteixen conductes similars, es produeixen encontres semblants". Hachmi recorda la perplexitat que produïa a Candel com el català-català rebia al nouvingut, l’esquizofrènia lingüística, fins i tot la incrèdula acceptació de l’immigrant que la parlava bé. Esmenta els problemes laborals, d’habitatge, la complexitat de l’educació, les fronteres invisibles, les asprors. I de collita pròpia, afegeix dues consideracions que em semblen particularment vigents. La primera: davant la immigració, no s’hi val el cofoisme baladrer de som un país d’acollida i ja està. Segona: no és acceptable no apreciar la voluntat de moltíssims catalans, dels de sempre i dels nouvinguts, de promoure una Catalunya cohesionada.
Té raó. Al meu entendre és mèrit de la societat catalana haver impedit un país fracturat entre comunitats diferenciades per procedència, llengua o cultura. Almenys fins que van arribar els matussers polítics de Ciutadans i similars, especialistes a crear nusos on pescar vots. "Històricament, Catalunya s’ha fet a força d’immigració; això no ho podem canviar", va escriure Carme Junyent. Considerem, doncs, un mèrit històric col·lectiu haver arribat fins aquí. Proposem-nos que cap populisme irresponsable ens compliqui un element pràcticament estructural del nostre procés històric. No convertim la immigració en el boc expiatori on ocultar els nostres dèficits i fantasmes. Adjudicar la multireincidència delictiva a la immigració és amagar els nostres mals reals; és dissimular lleis incorrectes, sistemes judicials saturats i polítiques públiques inadequades en un context històric caracteritzat per un sistema d’institucions (estat de les autonomies) que no funciona i no distribueix correctament les responsabilitats i els recursos.
Cal donar valor la meritòria voluntat de la majoria de la societat catalana d’haver sabut rebre, històricament, la immigració sense haver disposat pràcticament mai de les eines institucionals i administratives, així com el poder polític adequat. Com en sentit oposat, és un mèrit cívic de la societat catalana haver-se sobreposat a les massives i brutals migracions polítiques i socials que ha hagut de viure cercant feina i llibertat davant d’un Estat majoritàriament ineficient i autoritari. No oblidem la principal singularitat política de Catalunya: afrontar els mateixos problemes que tenen les societats veïnes sota la tutela d’un aparell estatal caracteritzat per la seva inoperància i centralisme.
Som terra d’immigració, és evident, no és una novetat. És una dada tan òbvia com que érem dos milions l’any 1900, i som vuit milions ara com ara. Poques famílies catalanes no tenen un primer immigrant més enllà d’una, dues o tres generacions. La qüestió migratòria ja estava present a la Catalunya del segle XVIII, ho va estar durant la segona part del segle XX (especialment a la dècada dels anys 60 i 90), i òbviament, està notòriament present en el primer quart del segle XXI. La realitat és que una part substancial dels vuit milions de catalans són immigrants.
Estem en condicions de fer les coses bé. Mirem la qüestió migratòria de cara, deixem de banda les estupideses partidistes i establim un consens realista entre la ciutadania i els dirigents independentistes. La gran majoria som immigrants, siguem fills, nets o besnets. Preocupem-nos de les raons que comporten que la gent que fa molts anys que és aquí, no acabi de sentir-se còmoda. Preocupem-nos dels nouvinguts que no saben on arriben. Preocupem-nos de la complexitat que suposa integrar-se en una societat obligada a rebre els nouvinguts amb polítiques immigratòries tan allunyades de la realitat social. En una societat com la nostra, la integració fracassa perquè les lleis són incorrectes i la seva aplicació està allunyada de la realitat social.
Sí, som un país d’acollida, com diu el president Aragonès, però això no significa que disposem de polítiques acollidores. I assumim que encara massa gent, però sobretot massa dirigents polítics distorsionen la realitat a la recerca de vots. Per exemple, és un error posar al mateix sac reincidència, delinqüent i nouvingut. La immensa majoria de nouvinguts no són reincidents. Obliguem-nos a combatre dia a dia la fal·làcia del llenguatge polític. D’acord, hi ha immigrants de tota mena, com hi ha autòctons de tota mena, però no confonguem les coses: la majoria busquen feina, seguretat i dignitat. I la grandíssima majoria, reconeguem-ho, ens aporta una feina imprescindible en els hospitals, cuidant els més grans, netejant, servint botigues, restaurants i bastides, i cobrint les activitats que molta gent no vol fer.
Reconeguem que els efectes de les migracions són un fenomen particularment punyent del món del segle XXI i tractem-ho conseqüentment. Admetem que la migració que arriba a Catalunya és, a més a més, un element de singularitat estructural des de fa segles. Apel·lo, per tant, el bon criteri dels nostres dirigents perquè actuïn com cal, davant d’un tema tan decisiu per vertebrar la cohesió del nostre país i fins i tot la mateixa idea de catalanitat. Proposo que, atès que Catalunya no és un país políticament i institucionalment normalitzat, més enllà de les múltiples taules amb el PSOE, el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, en tant que líders dels dos principals partits independentistes, assumeixin les converses necessàries per desplegar una política unitària de futur, o sigui d’estat català, sobre la immigració. Caldrà combinar-la, òbviament, amb un plantejament coherent amb les opcions a desplegar en el context autonomista, per molt deficient que sigui.
Estic segur, que tant l’un com l’altre tenen opinió. Em consta que al president Puigdemont la qüestió li preocupa, també estic convençut que el plantejament de cap dels dos no té res a veure amb el populisme de l’extrema dreta. Vaig tenir ocasió de parlar d’immigració amb Puigdemont en un encontre de finals de maig de l’any passat, poc abans de les eleccions municipals. Em va fer un comentari que em va semblar franc i rellevant: "Fa temps que hi penso amb la immigració; és un dels temes que tenim pendents". Crec que seria oportuna la seva opinió, com ho seria una reflexió ponderada i el menys partidista possible del vicepresident.
Crec que la immigració només pot tractar-se amb èxit des d’un projecte general de catalanitat. És un element troncal en un país que es fonamenta en la societat civil, la democràcia, la cultura, la llengua, la prosperitat, el civisme, la convivència, el bon govern i l’universalisme. La catalanitat s’identifica amb l’ideal integrador que brolla de desplegar aquests valors, que defineixen el catalanisme independentista que molts defensem, fins i tot ara en aparents hores baixes. Valors que s’oposen als que emanen de l'Espanya autoritària i ineficient que històricament condiciona el desplegament de la societat catalana i, també, no ho amaguen, dels populistes reaccionaris que també produeix la mateixa societat catalana.
És en aquest sentit que insisteixo a posar en relleu el que em sembla el més greu dels errors comesos pel catalanisme independentista: haver deixat de banda algunes idees clau de l’ideal de país que anhelem. Ens calen consensos sobre la idea de país que la independència suposa; ens és necessari un esbós del pacte ciutadà; ens cal un dibuix seriós de les estructures d’Estat que vertebrarà el país, així com de les estructures de societat, i encara més, establir els imaginaris que podem compartir una àmplia majoria. Una societat històricament feta d’immigrants exigeix un ideal compartit i un consens nacional.
Massa nous catalans arriben a Catalunya sense saber res del país. Ni de la llengua que s’hi ha parlat sempre, ni dels valors que comparteixen els qui hi viuen. Les lleis d’immigració i el context polític general no ajuden. Com tampoc tants catalans que caldria són capaços de reconèixer la importància que ha tingut cadascun dels nouvinguts en la prosperitat, la convivència i el benestar del país. Entenc que Junts demani a Espanya la delegació integral de les competències d’immigració a la Generalitat per via de l’article 150.2 de la Constitució, acompanyada de recursos, i és bo que s’obtinguin perquè ara com ara les polítiques estatals dificulten la integració dels nouvinguts a Catalunya. Com perjudiquen la cohesió social les derivades del relat ideològic que ha acompanyat l’aplicació del 155. L’ideal democràtic, cívic i integrador que històricament ha guiat el catalanisme s’ha pretès distorsionar en sentit oposat. El discurs és inequívoc: el catalanisme independentista és excloent i antidemocràtic, a banda de colpista i contrari a tot el que no és català.
En aquest sentit, és important afegir una cosa més: que l’independentisme estableixi un lligam més rotund entre independència i l’ideal de conviccions que el guia, un país inequívocament democràtic, avançat, obert i integrador, sinònim de societat civil forta, de voluntat democràtica, de cultura i llengua nacional, de progrés, de civisme i de convivència per a tots els que hi vivim, de sempre o acabats d’arribar. L’independentisme ha de saber explicar que la catalanitat és la malla ideològica que va articular el passat del país, però encara més, és l’ideal que vertebra el país d’ara i és la millor recepta per enlairar el país del futur. Un ideal, el del catalanisme democràtic i integrador, no cal dir, que va néixer per donar resposta a l’espanyolisme autoritari i ineficient que brollava, i brolla encara, de les estructures més profundes de l’Estat.
Mentre l’independentisme no recuperi la força d’un projecte democràtic i per a tothom, identificable, centrat i valent, Espanya continuarà alimentant la idea que és antidemocràtic, tancat, regressiu i embogit. Mentre l’independentisme no ho contraresti relligant-se amb més convicció amb un ideal engrescador, d’ampli consens, basat en un sòlid pacte de ciutadania, continuarà tenint problemes per recuperar l’espai central de la societat catalana.