El pròxim 29 de gener farà un any que el president Quim Torra va anunciar solemnement la fi l’actual legislatura. Un any. Aquells dies existia una certa expectativa periodística amb l’esperat anunci presidencial. Expectativa alimentada pel fet que s’especulava amb la possibilitat que Torra anunciés l’expulsió d’ERC del govern argumentant manca de lleialtat del soci paritari de coalició. Finalment, el president Torra va preferir donar per acabada la legislatura focalitzant tota la responsabilitat de l’avançament electoral sobre el partit republicà.
 
Quina era la deslleialtat que havia provocat aquell insòlit i solemne anunci de liquidació avançada de la legislatura? Quina havia estat la darrera manifestació d’aquesta deslleialtat? Sobretot, i de forma destacada, la negativa del president del Parlament a assumir un acte de desobediència subrogada, assumint les conseqüències penals d’una estratègia basada en una gesticulació simbòlica no compartida. Tot i això, en una expressió de racionalitat política que no encaixava massa amb to de la compareixença, Torra va anunciar que les eleccions es convocarien tan bon punt s’aprovessin els pressupostos. Ni un dia abans, ni un dia després.
 
Finalment, el 24 d’abril el Parlament aprovava uns pressupostos pactats entre les forces del govern i Catalunya en Comú. Uns pressupostos que acabaven amb una dinàmica de tres anys de pròrrogues, i que significaven un increment de la despesa de 3000 milions d’euros, incloent-hi un creixement del 25% de les inversions. Però pel camí havia irromput la pandèmia de la covid-19. I, de la mà de la pandèmia global i la crisi sanitària, una crisi econòmica intensíssima i imprevisible, amb el seu dramàtic corol·lari de crisi social. La situació era dramàtica i el govern feia mesos que vivia en la provisionalitat, però l’aplicació flexible d’uns pressupostos expansius podia permetre fer front a les emergències amb un marge d’actuació més raonable.
 
Totes les previsions avançaven que l’estiu significaria una treva, però que la tardor anunciava una segona ondada. Sense descartar l’actual onada hivernal. El País Basc i Galícia van aprofitar la treva estival per fer eleccions. Però el president Torra no. Sense cap explicació que tingués res a veure amb la situació crítica per la qual passava i passa la societat catalana, Torra va deixar passar el temps fins que la seva inhabilitació motivada per una desobediència incompleta (una desobedient modalitat coitus interruptus) va coincidir amb el robust inici de la segona onada d’una pandèmia que, de forma prematura, ja havia tornat a mostrar el seu rostre amenaçador a les Terres de Ponent.
 
Mantenint-se en la seva condició de president vicari fins al final, Torra no va exercir l’atribució presidencial de convocar eleccions. Amb una conducta política del tot incomprensible, havent anunciat amb molta antelació la fi la legislatura, no va activar la convocatòria electoral que havia de donar pas a una nova legislatura. D’aquesta manera, la seva inacció va allargar la situació de provisionalitat institucional de Catalunya en el pitjor moment: quan la triple crisi sanitària, econòmica i social mostrava clarament la seva dimensió angoixant. I quan Europa ja estava avançant les línies d’uns ambiciosos plans per superar la crisi transformant el model econòmic.
 
Ignoro quines raons ocultes van fer actuar al president Torra de la manera que ho va fer. I, naturalment, no es tracta de fer judicis d’intencions. Només em puc agafar a les seves declaracions en el tram final de la seva presidència. La de més contingut polític la va formular el 27 de setembre en una entrevista a Vilaweb. Literalment, va afirmar: “He arribat a la conclusió que un dels obstacles per assolir la independència és l'autonomia”. Es tracta, segurament, de la declaració de principis políticament més absurda que mai hagi fet cap president de Catalunya des dels temps d’Enric Prat de la Riba. I evidencia, en qualsevol cas, una concepció de la significació històrica de l’autogovern de Catalunya que, un cop acceptada, pot abonar actuacions políticament irresponsables.
 
Si l'autonomia és un obstacle per la independència, per què ens hem de preocupar per la defensa i enfortiment de les actuals institucions d’autogovern? Portada a les darreres conseqüències, aquesta concepció ens convidaria a renunciar a la gestió de la sanitat, de l’educació, de la cultura, de les polítiques assistencials o de la seguretat... Naturalment, no es tracta d’això i ningú ho creu de veritat. Ningú. Barcelona (i també a Madrid) tothom sap què renunciar a les palanques de poder del precari i devaluat autogovern no apropa Catalunya a la independència ni un mil·límetre. Tot el contrari. Això no treu, però, que menystenir ideològicament l’autogovern “autonòmic” pugui donar cobertura aparent a segons quines accions (o inaccions) polítiques.
 
Però, il·lusions ideològiques al marge, permetre que una Generalitat debilitada s’instal·li en una  provisionalitat indefinida ha estat una decisió d’una gran irresponsabilitat política. Més encara en una situació crítica com la que vivim. Una situació en la qual el conflicte entre el Deep State espanyol i el sobiranisme català cavalca sobre l’emergència econòmica i social derivada de la pandèmia. I com ara podem comprovar, no disposar d’una eina bàsica d’autogovern com una llei electoral pròpia encara fa més precària la situació de la política catalana. Aquesta és la conseqüència d’una altra responsabilitat, certament. Però aquí les culpes estan més repartides.