El director de l'Institut d'Intel·ligència Artificial del CSIC, Ramon López de Mántaras, té molt clar que encara que als guionistes de Ciència Ficció els encanti imaginar un robot que gairebé sigui humà, aquest extrem no serà mai possible, o si més no, no ho serà en vint anys, que és el màxim de temps en què s'atreveix a fer prediccions. Ho va dir fa uns dies davant dels estudiants de la Universitat Abat Oliba, en un màster sobre Intel·ligència Artificial, i va ser com si els hagués llençat un gerro d'aigua freda perquè a tots ens agrada imaginar coses impossibles, viatjar cap a extrems apocalíptics, encara que després ens en vulguem deslliurar.

Per ara el que s'ha aconseguit és que els robots ens passin la mà per la cara en els escacs, puguin conduir en condicions controlades o, fins i tot, a Barcelona, un equip del CSIC està intentant que ens cordin les sabates. També hi ha un robot capaç de pintar a la manera de Rembrant i altres que componen música o redacten notícies molt bàsiques. Fantàstic, però cap d'ells té la mare dels ous: el sentit comú, alerta López de Mántaras. Amb això, són uns totxos de cal ample.

Jo no m'hi preocuparia gaire. El problema no és que els robots no tinguin sentit comú, el problema és que no en tinguem nosaltres. Els filòsofs en busquen la definició des dels temps d'Aristòtil, però per entendre'ns, el sentit comú és el que aquí en diem el seny. D'això ja es veu que els robots no en gasten. Ni els qui maten milers de persones en les guerres a distància ni els qui salven vides en situacions extremes. Fan els que els manen i punt. La primera lliçó que ja ens està donant la Intel·ligència Artificial és que el seny és el nostre vessant humà més irreductible. Més valdria tenir-ne cura sinó tots acabarem fent les coses perquè ens les manen i punt. Quin trist destí ens esperaria, des del punt de vista humà, és clar.