S'ha mort el cosí Ramon. S'ha mort als 90 anys. Va néixer, doncs, l'any de la guerra. S'ha mort després de deu anys de declivi vital, mentre el Parkinson, una de les malalties neurodegeneratives, objectiu de la Marató de TV3 d'aquest 2026, l'ha retingut a casa.

El cosí Ramon -que era un pagès tot energia, treballador de sol a sol, implicat en la Unió de Pagesos, de veu profunda- va acabar necessitant una grua domèstica per anar del llit al sofà. Va acabar perdent la capacitat de reconèixer les visites, perdent la veu. Dilluns va deixar de menjar i ahir ens va deixar del tot.

La diferència d'edat que teníem feia que, quan jo era petit, em costés d'entendre que ell o el seu germà Josep Andreu fossin cosins meus més que no pas oncles o tiets. Em semblava que entre cosins havíem de tenir edats similars. Ara, les famílies han canviat tant, que això és un detall insignificant en l'estructura de relacions i d'arbres genealògics que es barregen amb tota mena de casuística de pares, mares i fills.

S'ha mort el cosí Ramon, un pagès potent, i aquests dies d'incendis terribles i diaris i simultanis a Catalunya -i de desgràcia mortal a Andalusia, a Almeria- i aquells pagesos que corren a ajudar bombers i agents rurals, no deixen de dir-nos que si volem combatre el foc hem de triar bé què comprem. 

Quan omplim la cistella de productes de proximitat, donem sentit i feina als nostres pagesos. Aquells que a més d'alimentar-nos fan que amb la terra treballada el foc no pugui avançar de la mateixa manera. Que fan que els nostres pobles no quedin buits. Aquest terreny en mosaic, on no tot és bosc, és fonamental. Però som en aquesta Catalunya bosc que conviu amb la Catalunya ciutat, i que camina cap a la Catalunya estepària de futur. 

La reculada de l'activitat agrícola ha donat marge al bosc que s'ha anat fent seva la terra durant aquestes últimes dècades. I un bosc que no explotem, que no treballem com podríem treballar, i on el quadre d'unes temperatures altíssimes generen una sequedat que són benzina pura. 

Ens ho sabem de fa dies tot això. El gran què és de quina manera i com ho capgirem. Tenim un país amb tantes urgències i mancances que només avancem a base de pegats. Podem celebrar l'eficàcia i coneixement dels nostres bombers, sí, però hem de lamentar que la prevenció té massa mancances. I són de disseny, pressupostàries i de consciència, d'estil de vida. El repte d'una millor gestió forestal, el repte que la revolta pagesa guanyi. L'hauríem de veure triomfar si no volem morir en una Catalunya que avança enmig de l'emergència climàtica cap a temperatures de 50 graus, com s'ha pronosticat, i cap a l'ermot.

Ha mort el cosí Ramon, i perdem la seva memòria de la terra. L'Avenç ha publicat un llibre amb onze relats centrats en les petjades que deixem en el nostre entorn, amb aquest títol: La memòria de la terra, i la prioratenca Roser Vernet es pregunta al pròleg de què està feta aquesta memòria i de quina manera l'expliquem. La pedra, l'aigua, l'aire, temps i espai fent camí que "se'ns transmet a través de tots els sentits". I que ens penetra pertot. Abans que el foc no ho cremi tot caldrà restituir la memòria de la terra, i fer exercici personal de la relació que hi tenim, i de què mengem, perquè refent la sentència planiana: som el que mengem, som el que cremem.