Me'n vaig anar a dormir que guanyava Hillary i em vaig despertar amb Trump president. Com un malson. No cal insistir en el que sabem: que Hillary era mala candidata, que representa l'establishment, que no és empàtica i que porta manant tota la vida. També és cert que molts no la devien votar perquè és una dona, aquest factor no es pot desestimar en un país que ha creat el mite de l'home solitari i armat. I no cal tampoc posar l'accent que aquest país ha votat un candidat groller, masclista, primitiu i barroer que per comptes de programa tenia eslògans. Aquest és l'aprenentatge.

Hi ha una extensa, enorme franja americana, entre Dakota i Texas, però més ampla, l'Amèrica del blat de moro i les parròquies, del silenci i la indústria declinant, una Amèrica decadent que se sent oblidada de tothom. L'Amèrica que Trump va dir que no seria oblidada mai més. Cal pensar en la desesperança d'una gent blanca que veu com les minores es multipliquen i li dibuixen un país diferent; una gent de poca cultura que sent com el món que coneixia, el món que va heretar, ja no existeix. I a qui ningú –fins ara—li donava una esperança o una mica d'atenció. Perquè el sistema no està fet per atendre aquesta mena de gent, que no és ni rica ni pobra, sinó mediocre, desesperada, desconcertada. A aquesta gent, Hillary la va tractar de menyspreable. És que ni se l'ha mirada mai, i menys en campanya. Hillary era la candidata que feia un país sumant minories i moderns i, per tant, menystenint aquells que es consideren únics socis fundadors. Sense raó, és clar, però amb la convicció que són néts dels que van emprendre el viatge cap a l'oest, del granger primordial.

Dic això perquè aquesta desesperació davant un món que canvia, la desesperació quan el sistema no et dóna respostes, és la que sustenta l'extrema dreta arreu. La crisi és profunda però és també una crisi de prepotència d'aquells que, sofisticats i elegants, s'apoderen del sistema i el gestionen sense mirar a ningú. I ara, Trump. Tres tasses d'incertesa. Mea culpa, Hillary.