Ara fa una setmana, en Toni Soler dedicava la seva columna periodística setmanal a l’acord assolit a Madrid per ERC i Bildu amb PSOE i Podem. Acord que va permetre aprovar la nova llei de l’habitatge que, entre altres novetats, incorpora topalls al preu de l’habitatge de lloguer. Soler caracteritzava aquest acord com una actualització de la política pujolista del “peix al cove”. I tancava l’article amb aquesta consideració: És, en resum, l’acceptació formal del peix al cove. Un cove d’esquerres, si es vol. Però, en aquesta nova dialèctica, no hi ha diferència entre ser independentista o no ser-ho. L’statu quo s’imposa. Almenys, fins al pròxim embat.

Dos dies després, en Francesc-Marc Álvaro signava un article en aquest diari en el qual es plantejava la següent pregunta: "I si el postprocés no fos el final frustrant d’un recorregut agònic, sinó el pròleg envitricollat, però potent d’una etapa nova del catalanisme que encara no podem desxifrar?"

Al meu entendre, la distància entre els dos plantejaments és més aparent que real. En qualsevol cas, com dia Mario Benedetti, “quan crèiem que teníem totes les respostes, de sobte, ens canviaren totes les preguntes”. I Soler i Àlvaro no donen respostes a preguntes antigues; formulen les noves preguntes en un context d’incerteses. No és poca cosa. Al cap i a la fi, sense les preguntes adequades no hi ha respostes que permetin avançar críticament en el coneixement... I la primera cosa és saber on som.

Doncs bé, i si els anomenats “procés” i el “postprocés” fossin les dues darreres fases d’un procés històric d’autodeterminació de llarga durada? Un procés d’apoderament social que comença a prendre forma en el segon franquisme i que, amb alts i baixos, ens ha portat fins avui? I si en comptes de caminar mirant el retrovisor ens afanyéssim en identificar les claus del que Álvaro en diu “la nova etapa del catalanisme? No em caldrà cap esforç persuasiu especial per convèncer el lector que aquest articulista no té totes les preguntes. I encara menys les respostes corresponents. Però sí la voluntat de contribuir al diàleg i el debat.

En els darrers dos o tres anys més d’una vegada m’han interpel·lat sobre la nova etapa del catalanisme sobiranista. La formulació de la pregunta acostuma a ser, simple, directa: I ara què cal fer? Normalment, la meva resposta, també directa, és aquesta: pujolisme d’esquerres, o maragallisme independentista... o, millor, totes dues coses. Desenvolupar el significat precís d’aquesta resposta ja no és tan simple. Però, d’entrada, permet avançar algunes conseqüències. Com, per exemple, que la pràctica gradualista del “peix al cove” d’esquerres no té per què entrar en contradicció amb un programa independentista. Tot dependrà, en qualsevol cas, del marc en què s’inscrigui aquesta política. I una de les claus -no l’única- és la concepció de l’autogovern. Entenc que, bàsicament i en el context català, hi ha dues concepcions d’autogovern:

• Una de caràcter estrictament tancat i autonomista que concep l’autogovern com la gestió d’una descentralització administrativa subsidiària. Per fer-la estèticament més atractiva se la pot caracteritzar com a “federalista”, sempre que quedi clar que aquesta noció no implica cap mena d’exercici de sobirania nacional. Amb diferents matisos, aquesta és la concepció dels autoanomenats “constitucionalistes”.
• Una altra de caràcter obert i sobiranista en què l’exercici del govern requereix l'ocupació de tots els intersticis de poder possibles per tal eixamplar i aprofundir l’autogovern en clau nacional. Aquesta segona concepció exigeix excel·lència en la cultura de govern, però no només. També explorar sistemàticament els límits competencials i afrontar i gestionar el conflicte amb l’Estat sempre que sigui necessari per a defensar els interessos de la societat catalana. Aquesta és la concepció que, en principi, haurien de compartir tots els sobiranistes.

És cert que també hi ha qui afirma que l’autogovern existent és l’enemic de la independència... Ara bé, més enllà d’apostar de forma desacomplexada per la segona concepció de l’autogovern, el procés d’autodeterminació de Catalunya difícilment progressarà sense estratègia internacional i sense l’acció combinada de la política institucional i la mobilització d’una societat civil organitzada darrere d’uns objectius socials i de país transversals i compartits. Sense calendaris rígids i voluntaristes, però amb un horitzó perfectament definit. Una claredat que, òbviament, contrasta amb l’aparent confusió regnant.

Confusió que no ens ha de fer perdre de vista que el centre de l’escenari està ocupat per una doble disputa per l’hegemonia. Un combat democràtic per l’hegemonia en clau nacional i l’hegemonia en clau social. Un combat, de vegades sord, en el que estan en joc les polítiques inclusives, el progrés social i la sobirania nacional.