Cada any que passa, la Plataforma per la Llengua sembla fer més feina que les institucions que haurien de protegir la nostra llengua. El 2024, l’entitat va atendre gairebé 3.000 queixes lingüístiques, un 600% més que fa vuit anys. I, en lloc de sentir vergonya per la seva inacció, les administracions miren cap a una altra banda mentre la societat civil ha d’omplir el buit que deixen.
Aquesta setmana hem sabut que dos treballadors d’Amazon es van negar a descarregar el camió d’un transportista pel simple fet de parlar en català. No és un cas anecdòtic, sinó la punta d’un iceberg de discriminacions quotidianes que pateixen els catalanoparlants arreu del país, especialment en el sector privat, però també en el públic. La situació és greu i empitjora, com mostra l’informe anual de la Plataforma. I, tanmateix, el govern català —el mateix que es proclama defensor de la llengua— reacciona amb silencis o amb declaracions tímides que no van acompanyades de mesures contundents.
És preocupant que la defensa del català depengui, en gran part, del compromís voluntari i militant d’una entitat com Plataforma per la Llengua. El seu servei de defensa dels drets lingüístics no és només una eina útil: s’ha convertit en l’últim dic de contenció davant una deriva preocupant cap a la residualització del català en molts àmbits. Sense ells, moltes de les vulneracions quedarien invisibilitzades i, el que és pitjor, normalitzades.
Però és justament això el que ens hauria de fer saltar totes les alarmes: que un dret tan bàsic com el de ser atès en la teva llengua al teu país no sigui garantit per les estructures públiques, sinó que hagi de ser defensat per una ONG. Això no és normal, ni democràtic, ni acceptable en un estat que presumeix de pluralitat lingüística. Mentre a França s’escandalitzarien si algú impedís fer servir el francès, aquí hem de justificar cada dia l’ús del català. I mentrestant, les institucions estatals, amb la complicitat de moltes autonòmiques, actuen com si aquesta discriminació fos un fet inevitable o, fins i tot, justificat.
Cal un gir de 180 graus. L’activisme ciutadà pot fer molt, però no pot suplir la responsabilitat de governs i institucions. Calen lleis valentes, aplicades de veritat. Calen sancions quan es vulneren drets lingüístics, però sobretot cal una voluntat política clara de posar fi a la subordinació del català.
Plataforma per la Llengua fa una feina titànica i imprescindible. Però no ens equivoquem: que existeixi i sigui necessària és una derrota col·lectiva. La normalitat lingüística no hauria de dependre d’activistes, sinó de l’acció decidida d’unes institucions que, avui, fan massa poc o directament res. I això, com a nació, ens interpel·la a tots.