Els independentistes estan de moda a Espanya, però només una estoneta, i no pas per admiració. Per als grans partits espanyols els polítics catalans són com els nebots, que de tant en tant està bé, però no ens passéssim. Com sempre, em direu, depèn de les xifres, del pes polític, de la capacitat d’influència del partit català de torn. I tant. I tot allò de que si la vida et dona llimones fes llimonada. Però en política cal un substrat, una estratègia més enllà de la tàctica, no tot és surf, esperant l’onada perfecta que ja us dic que no arriba mai. Això sí, ningú ens guanya a fer estupendes reivindicacions i crides nacionals. Grans queixes per un dèficit fiscal descomunal, però poca efectivitat en la demanda d’execució de les inversions promeses. Que ens prenen el número, vaja. Però estem contents com a poble perquè ens han tocat la patata: ja es pot parlar català al Congrés i a veure si també al Parlament Europeu. Que està molt bé, és un avenç, però també una constatació d’un fracàs: d’una manera de ser Espanya, però també d’una manera de ser Catalunya.
 
Les dades electorals ens diuen un cop i un altre que sense Catalunya i el País Basc la realitat electoral espanyola faria que el PP guanyés tranquil·lament les eleccions de manera recurrent. Dit d’una altra manera, Espanya és com és gràcies/degut a Catalunya i el País Basc. Mentre la República catalana descansi en un congelador no es pot jugar a fer política? Des de les fàbriques d’argumentaris de Junts i ERC és lícit que es propagui que ara s’està fent més política que mai. Que ara es negocia de debò. Polítiques d’Estat, el PSOE de genolls i s'avança més que mai. De moment, orelleres al Congrés i trens parats a Sant Feliu de Llobregat.

El reconeixement de la cultura i la llengua catalanes són una columna del pensament polític, d’acord, però podem obrir el camp, créixer com a país. Més enllà de les xifres de dèficit fiscal, que sigui quin sigui el número, és paralitzant, cal pensar a tenir més competències, allò de la senyera al cotxe oficial era una actitud guanyadora. El govern Puigdemont, que tenia prevista la independència en 18 mesos, va encarregar informes per avaluar quin era l’esquelet de la República catalana, què podia fer la Generalitat després del Dia D. Alguns aspectes estaven sorprenentment ben lligats, sobretot perquè alguns consellers de llavors van treballar com a mules, però es va constatar que no es podia actuar com un país normal. No. I no ho va dir ningú dels líders de llavors. I així estem. Tindríem menys independentisme màgic si coneguéssim les cartes i es podria fer més camí.

Ser crític amb el país no et fa ser poc patriota. Ser prudent amb les profecies no et fa ser un traïdor. De fet, Samuel Johnson diria el contrari. I l’independentisme català -que suma 14 escons, per 19 del PSC i 7 de Sumar- sembla satisfet amb com està de tensa la política espanyola, el Madrid mediàtic. Potser no és responsabilitat d’un independentista garantir l’estabilitat del Congrés. Però sí que ho hauria de ser la cohesió social. I això passa per promoure polítiques econòmiques realistes i polítiques socials positives. Està molt bé voler trencar Espanya, però potser no els espanyols, ni els catalans. S’ha de trencar un ou per fer una truita, molt bé. Però per què no se segueix fent política en el mentrestant? Si hi ha investidura, què més es negociarà? Si hi ha noves eleccions, què es prometrà?
 
A l’independentisme li ha tocat viure una època molt adversa a nivell econòmic i, per tant, social. Ja li va passar a Artur Mas, i li passarà a qui estigui a la plaça Sant Jaume. I això és un fre. No es pot dir una altra cosa, no es pot fer com si plou. És tan injust com un radar a Mont–Ras, però és així. El sobiranisme ha de pagar la penyora de seguir sent espanyol, més que mai. Perquè no es pot voler ser Miquel Roca i William Wallace a la vegada. Aquesta immaduresa fa pensar que molts polítics independentistes viurien millor a l’oposició que governant, i això sí que seria dolça metzina.