Li ha costat un munt d’anys a l’Institut d'Estudis Catalans (IEC) pronunciar-se sobre el llenguatge inclusiu, més d’una dècada si prenem com a referència la publicació de la Guia d’usos no sexistes de la llengua amb què la Generalitat ens va obsequiar l’any 2011. Un manual que formalitzava solucions lèxiques com ara el desdoblament de gènere o aquest fugir d’estudi que consisteix a parlar de “la ciutadania” i “l’alumnat” en lloc dels “ciutadans” i “els alumnes”.

Es tracta d’una guia, no cal dir-ho, molt més política que no pas acadèmica. Justament el tipus d’intromissió que ens indigna quan, per exemple, la practiquen les dretes secessionistes al País Valencià. “Per què no deixen aquesta qüestió en mans dels òrgans lingüístics?”, ens indignem, amb raó. Doncs bé, així són, o han estat, les coses, tot i que em costa d’imaginar que certes construccions decaiguin ara pel simple fet que l’IEC, pobrissó, les assenyali com a inapropiades. Total, que fos declarat autoritat de la llengua catalana (DOGC, 1991), és un detall sense importància, davant del poder del poble.

[noticiadiari]2/264642[/noticiadiari]
Un argument central a favor del dit llenguatge inclusiu és que respon a un impuls espontani de la ciutadania i que, per tant, pretendre frenar-lo és com mirar de barrar el pas a un tsunami amb les teves mans. Si fos així, no hi hauria gaire cosa a dir. Efectivament, l’IEC, com la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), hi és per adaptar-se als temps i recollir allò que ja és vox populi. Després, no pas abans.

No és el cas. Aquestes fórmules lèxiques no s’han propagat de baix a dalt, sinó ben al contrari, venen de despatxos polítics i de nuclis superideologitzats, de cúpules de partits i de (ben legítimes) trinxeres. Al carrer, aquell indret que precisament se sol esmentar com a gran escenari de l’autoritat moral, no s’hi percep cap clamor popular, i la immensa majoria de la gent, senzillament, no parla així. Ho fa qui desitja canviar el conjunt de la realitat, un propòsit plausible, i com que no ho aconsegueix, es consola i es creix modificant el llenguatge i dient-nos com hem de parlar. Sempre pel nostre bé.

Però si només fos això, encara rai. Cadascú és ben lliure de parlar com li plagui i de desentendre’s de la gramàtica si li ve de gust. Ja s’ho trobarà. O no. El més greu és que les formes de neollengua han fet forat en les institucions més altes, a l’administració, a les dependències del Govern, a la universitat, i no pas com una opció voluntària, sinó en forma d’imposició i de requisit, com apuntava la traspassada i enyorada lingüista Carme Junyent. Institucions acadèmiques públiques que empenyen els alumnes a escriure d’una manera incorrecta. Projectes que han de passar per la pedra si volen ser atesos.

El “tots i totes”, en lloc d’aquest gran invent antiquíssim que és el “tothom” (mira que és senzill i alhora genuí), en boca de consellers o del mateix president de la Generalitat, són senyals de laxitud i biaix perceptiu. I això passa i, em temo, continuarà passant a Catalunya, on sempre plorem perquè anem mancats d’òrgans de poder de debò, d’autoritat amb majúscula, d’”estructures d’Estat”. Per una que tenim, l’IEC, nostra i només nostra, l’hem de veure menystinguda per aquells que més l’haurien de respectar i enaltir. Realment, som un país ben curiós.