“Tot mal major es fa menor en relació amb un altre que és encara més gran, i així fins a l'infinit”, això escrivia Antonio Gramsci tancat pel feixisme italià en una presó. La seva reflexió ens pot servir avui, passada ja la intensitat de la campanya del 23-J, per reflexionar sobre els mals menors acceptats, fins i tot assumits. Es va parlar molt del “mal menor” a l’hora de votar. Es parla força del mal menor a l’hora d’arribar a acords. Quan la dimensió del mal que pot arribar és tan gran resulta molt comprensible. Estem veient el mal major: supressió de polítiques a favor del català, contra la violència masclista, per fer front a l’emergència climàtica, per garantir drets de les persones LGTBIQ+ (però que són drets de tota la societat)... 

La consciència d’aquest mal, d’aquest mal major, de quina manera afecta en el mal menor? Fins a quin punt ens porta a l’acceptació del mar menor? Posem el focus en allò a mantenir o continuem pensant en allò a assolir? L'impulsor de l’ONG Open Arms, Òscar Camps, preguntat pocs dies abans de les eleccions per un possible govern de l’extrema dreta responia de manera desesperant que poques coses podien anar a pitjor. Camps parlava des de la consciència dels mals que sabem perfectament que existeixen i no resolem, no volem resoldre. Una conversa amb Pablo Tallón a l’Aquí Catalunya de la SER que convé recuperar.

La gent de la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca (PAH), crítica amb el govern de coalició per unes polítiques d’habitatge que considera insuficients, va demanar el vot per aquestes opcions davant els anuncis que ja havien fet PP i VOX de suprimir-les. El debat sobre el mal menor no és fàcil ni té una única resposta correcta entre qui se’l planteja. Potser el camí per sortir millor d’aquest laberint que en massa ocasions és una trampa i passa pel com, més que pel què. Com farem allò que farem i no voldríem fer? La PAH també en això és una interessant referència.

Assumit que el mal menor sempre és menys dolent que el mal major, convé tenir clar què podem fer per intentar evitar tornar a trobar-nos en aquesta situació. És a dir, com escrivia Gramsci, evitar el procés d’adaptació que ens duu a anar acceptant cada cop un mal menor que era abans el mal major, comparat amb un mal menor previ. No hauria de passar que en un procés de creixement de les posicions reaccionàries el mal major d’avui acabi sent el mal menor de demà. Allò que necessitem és poder tornar a optar pel bé. El bé de les polítiques que fan possibles els drets de tothom: LGTBIQ+, habitatge, justícia climàtica, la no discriminació de les dones o de les persones que busquen refugi, etcètera. 

[noticiadiari]2/260790[/noticiadiari]
Quan escoltem els partits que poden condicionar el govern del PSOE treballant acords d’investidura o govern es fa difícil no pensar que totes les opcions són un mal menor. Cada formació està legitimada per fer les seves reivindicacions, però no deixa de sorprendre, com ja va passar en campanya, que les emergències ecosocials que estem vivint no tinguin presència en els debats i tampoc, pel vist fins ara, en les reivindicacions cara a possibles pactes. Estem en temps de crisis ecosocials, de sequera mai patida, d’escalfament local i global mai viscut com fins ara, de drets per garantir, consolidar i guanyar... No hauria de ser temps de mals menors, els mals menors són un mal. Cal continuar la feina dins i fora dels partits per construir els bens que considerem necessaris per a una vida justa i bona. Deixarem passar l’ocasió de la negociació de la investidura i el futur govern? Quantes ocasions podem continuar malbaratant?