Barcelona té un problema greu amb l'habitatge i barris com la Vila de Gràcia corren el risc de desdibuixar-se del tot per l'allau d'expats, passavolants amb diners, cafès d'especialitat i botigues que necessiten més de dues i de tres visites per saber ben bé què hi venen. Mentre proliferen els "colivings", els autobusos s'omplen de guiris i la llengua va de baixa, els veïns de tota la vida es veuen obligats a marxar. Els que tenen sort i diners per pagar-s'ho, aniran a altres punts de la capital més allunyats del centre. La resta, seran expulsats de Barcelona, que cada cop més serà una ciutat sense veïns, sense personalitat i plena de turistes i oficines. 

Hi ha un cert consens civil i institucional per mirar de posar remei a la crisi, que té una solució difícil. L'aposta del Govern és accelerar la construcció de pisos i densificar zones de Catalunya per augmentar l'oferta, recepta necessària però insuficient davant d'una demanda pràcticament infinita. En paral·lel, s'han posat topalls al lloguer, limitacions als lloguers de temporada i habitacions, i hi ha un acord per restringir la compra especulativa d'habitatge. L'objectiu és forçar que l'habitatge deixi de ser un bé per especular i sigui per viure-hi.

Illa té poc de "comunista amb corbata", més enllà del que diguin Josep Sánchez Llibre o Alejandro Fernández i encara que pugui arribar a pactes amb la CUP en matèria d'habitatge. El president fa mesos que ha arribat a la conclusió que quan el mercat no funciona s'ha d'intervenir. I el mercat de l'habitatge, per deixadesa de les darreres dècades, perquè la recepta de construir pisos protegits que amb els anys passaven al mercat lliure no ha funcionat, o perquè hi ha hagut una aposta política per facilitar l'arribada de fons d'inversió arran de l'esclat de la bombolla, o perquè hi ha una oferta limitada que no pot assumir una demanda global, fa temps que no funciona. 

Però tampoc es pot negar que les mesures adoptades fins ara tenen un èxit relatiu. D'exemples n'hi ha cada dia, i de tant en tant agafen rellevància mediàtica, com va passar amb la Casa Orsola i ha passat aquest dimecres amb el bloc del carrer de Sant Agustí. La situació del Txema il·lustra bé la magnitud d'un problema que ja no se circumscriu a col·lectius vulnerables i que deixa els llogaters que han pagat religiosament el seu lloguer en mans dels interessos econòmics de fons d'inversió, siguin d’aquí o estrangers, que veuen en l'habitatge un actiu per fer diners, encara que pel camí destrossin barris i vides. 

De poc serviran les mesures del Govern si no es tapen les fuites que encara hi ha i no se'n garanteix el compliment amb sancions contundents que desincentivin el frau. Multes per 22 incompliments de la llei i de 3.500 euros de mitjana no semblen la millor eina per frenar els especuladors. Siguin propietaris que posen el lloguer per sobre del topall, immobiliàries que amaguen informació, o amb fons d'inversió que continuen comprant blocs sencers per especular, en aquest cas negant-se a renovar contractes per convertir pisos en "colivings". 

Mentre això no passi, casos com el del Txema es continuaran produint i la majoria passaran per sota del radar mediàtic. Si l'habitatge ha de ser per viure-hi, cal redoblar l'ambició en tots els fronts.