Amb la investidura resolta a Catalunya i Salvador Illa i Pedro Sánchez de vacances a Lanzarote, l'agost transcorre amb certa calma (els nomenaments arriben amb comptagotes al DOGC) a l'espera que, la setmana vinent, es recuperi l'activitat política. I és, sempre passa, temps de continguts menys o menys originals a la premsa. Aquest dilluns n'hi havia dos. A La Vanguardia explicaven que Foment, la gran patronal catalana, la de l'ordre i de l'estabilitat per damunt de tot, feia vots perquè Carles Puigdemont, amb qui sembla que hi ha bona relació, lideri amb tots els ets i uts Junts. Tot plegat per assegurar que, sense fractures internes, el partit faci el camí que semblava que havia encetat cap a tornar a fer de Convergència i convertir-se en l'aliat de referència dels socialistes —sense ells, a hores d'ara, no es pot governar cap gran institució— per desplaçar els republicans.
És evident que, entre els desitjos dels patricis nostrats i la retòrica inflamada que gasten a les xarxes els partidaris més fervorosos del líder de Junts, hi deu haver un terme mitjà que el congrés dels postconvergents ens hauria de resoldre a finals d'octubre. Per més que alguns dels seus dirigents prefereixin continuar fent de Bismarck quan s'entaulen a Suïssa i de Bolívar quan, de bracet amb Lluís Llach, miren d'animar una parròquia cada cop més desmobilitzada amb tanta expectativa convenientment alimentada i després no satisfeta.
I a El País ens oferien una entrevista que, malgrat les dates, ho era tot menys fresca i picadeta, com diu el lloc comú de les redaccions. Preguntaven al cap de la diplomàcia europea, el socialista i català Josep Borrell, i aquest es despatxava alliçonador contra l'acord entre els socialistes i Esquerra, singularment en la carpeta del finançament. Un pacte amb renúncies a banda i banda —és el que tenen els consensos— que ha permès ser president a Illa i que, si fa el camí que toca, facilitarà a Sánchez els vots republicans a Madrid i aconseguir els de Junts, posem per cas pels necessaris pressupostos de 2025.
Borrell mai ha amagat les seves idees espanyolistes (va estar molt actiu el 2017 al costat de Societat Civil Catalana) i jacobines. Sempre ha rebutjat singularitzar Catalunya i ha estat poc amic de lectures obertes de la Constitució. Ell tem, com Felipe González o Alfonso Guerra, una evolució dinàmica i el debat constant. Una mirada que ha aplicat de forma transversal a tots els assumptes, fins i tot a la política de l'aigua. "Jo sempre he sigut i seré transvasiste", li va etzibar fa uns anys, en plena polèmica pel PHN, a un company en una conversa informal al Congrés.
Borrell diu que l'acord pel finançament singular en la línia del concert "assumeix el relat del procés post mortem" i qüestiona l'existència del dèficit fiscal català. El primer punt és discutible perquè, si bé és cert que el relat del dèficit fiscal sempre l'ha sostingut el sobiranisme (entre altres coses perquè, si més no fins ara, l'esquerra espanyola mai l'ha volgut resoldre), aquest no va néixer pas amb el ja traspassat procés.
El contingut del concert econòmic solidari, de fet, ja es recollia a l'Estatut que el Parlament va aprovar el 30 de setembre de 2005 i que primer el Congrés amb el pacte Mas-Zapatero i després el TC quan ja s'havia votat en referèndum van descafeïnar. Aquella proposta, votada també amb entusiasme pel PSC i per ICV, va acabar sent bescanviada, en una negociació desigual, per l'actual model, amb uns efectes negatius que són evidents deu anys després de la caducitat de l'acord quinquennal del 2009 aplicat a les comunitats de l'anomenat règim comú.
Hi ha aquests dies, i Borrell hi incideix i troba ressò en molts mitjans, debat sobre la Catalunya pretesament insolidària i xantatgista. Se n'han dit de grosses com ara que si Catalunya abandona el règim comú hi haurà comunitats que no podran pagar tractaments mèdics. Altres opten per la demagògia de confrontar "rics" i "pobres" amb suposats arguments de classe i afirmant que els primers, en teoria els catalans, perjudicarien encara més els segons, bàsicament els territoris del sud peninsular.
Obvien que el dèficit fiscal català, els incompliments en l'ordinalitat i altres incoherències són les que permeten que, per exemple, a Andalusia es pogués suprimir l'impost de patrimoni i el de successions. I que el seu president, Juan Manuel Moreno Bonilla, fins i tot es plantés a Catalunya a refregar-ho i mirar d'atreure empreses. No cal dir-ho, tampoc es qüestionen si l'actual sistema és just i sostenible i si pot evolucionar, si els sembla acceptable d'acord amb els seus suposats principis el concert basc i navarrès, o quines implicacions deu tenir l'"efecte seu" a Madrid DF.
Borrell, que va ser ministre d'Exteriors espanyol gràcies als vots que ERC i Junts van donar a Sánchez el 2018, es presenta com un federalista d'esquerres. Però, més enllà d'un tarannà ofenós i saberut que en el seu dia, i juntament amb les seves amistats perilloses, el va apartar de la cursa per la Moncloa, sempre ha estat un federalista asimptomàtic. Mai ha volgut posar en pràctica res similar a una federació. Ni ell ni el PSOE han volgut encetar mai aquest meló i ara les urgències els superen. Si el debat es fa des de l'estómac i no des de la raó i en els termes acordats, això no sortirà bé. Tampoc per a la Moncloa.