Les últimes setmanes han estat clarificadores al voltant de l'Operació Catalunya. No només per les revelacions periodístiques que s'han anat acumulant, sinó per la manca de conseqüències pràctiques i judicials que se n'han derivat. L'últim cas arriba amb el paper va tenir Mariano Rajoy -així ho va destapar aquest dilluns el periodista Jordi de Planell, coordinador d'El Món a RAC1- en les maniobres per acabar amb la Banca Privada d'Andorra (BPA) sota el pretext d'obtenir informació comprometedora sobre la família Pujol i actors protagonistes del procés. Per descomptat, a ningú se li ha passat pel cap actuar d'ofici. Com a molt, el PSOE s'ha fet l'escandalitzat per desgastar el PP.
Si és que les maniobres fosques que es van dur a terme per frenar el desafiament independentista del 2017 poden desgastar la formació que ara lidera Alberto Núñez Feijóo, esclar. Existeix el convenciment a les files populars -només cal llegir el llibre d'Alejandro Fernández per entendre-ho, o bé revisar les compareixences d'Alícia Sánchez-Camacho o María Dolores de Cospedal- que el PP va fer el que havia de fer, perquè estava en joc la unitat d'Espanya i, quan aquests són els termes del debat, les normes són elàstiques. Ara Pedro Sánchez ha descobert el lawfare i els jutges connotats, però fa només vuit anys no va aixecar la veu per denunciar les actituds dels populars.
Les informacions sobre l'Operació Catalunya només fan que confirmar una de les derivades dels moments àlgids del procés: que l'Estat, en la mesura que es va prendre molt més seriosament els plans de l'independentisme que els protagonistes del referèndum, sí que ho tornaria a fer. Sorprèn que encara sorprengui, això sí, que a Rajoy -o a Jorge Fernández Díaz, o a Cospedal, o a qui sigui que formés part del govern espanyol en aquell moment- tot això li pugui sortir gratis. Dirigents polítics que es veuen amb prou força per ensorrar un banc i per empresonar els seus responsables durant pràcticament 22 mesos indica que qualsevol operació disposava d'un tel d'impunitat.
En aquest sentit, l'enèsim escàndol de les clavegueres només servirà per constatar que les conseqüències seran nul·les. És saludable, això sí, fer un exercici d'història contrafactual per entendre què hauria passat al revés: i si la Generalitat, fent servir un excomissari escarriat dels Mossos, s'hagués dedicat a buscar presumptes irregularitats comeses per adversaris polítics? Si Carles Puigdemont hagués intentat fer caure un banc perquè sospitava que podria extreure'n dades compromeses dels impulsors de Societat Civil Catalana, per exemple, quina hauria estat la reacció? No cal ser gaire espavilat per concloure que s'haurien produït dimissions, judicis i escarments en públic.
Res d'això passarà perquè, com diu el tòpic, la història l'escriuen els vencedors. I, en aquest cas, Espanya continua mantenint-se unida i Catalunya no és independent. Tampoc sembla que ho hagi de ser, tenint en compte que els protagonistes de l'1-O són ara els principals suports de Sánchez al Congrés dels Diputats, amb més o menys entusiasme. Rajoy interpretava, qui sap si amb encert, que valia més la pena arriscar-se a moure's entre les ombres que quedar-se de braços creuats davant dels passos endavant de l'independentisme, i no li ha anat malament. Ja no és president i el seu partit no té la Moncloa, però va fer el que li tocava. I, evidentment, no li passarà res.
