Els resultats electorals, tant a nivell nacional com de tot l’estat, permeten reflexions diverses, a partir d’algunes constatacions. Si ens fixem amb el comportament electoral al Principat, a partir del fenomen polític que en marca la quotidianitat aquests darrers temps, l’anomenat procés, el bloc favorable a l’article 155 de la constitució espanyola (intervenció financera de la Generalitat, suspensió temporal de l’autonomia, etc.) ha estat clarament derrotat ja que ha obtingut tan sols 19 escons dels 48 que hi havia en joc: PSC, Cs, PP i VOX. Contràriament, el bloc contrari al 155 -partidari d’un referèndum d’autodeterminació- s’ha alçat amb la victòria, amb 29 escons: ERC, En Comú Podem i JxCat, als quals caldria afegir els 113 mil vots del Front Republicà, castigat amb el silenci durant tota la campanya. Catalunya ha parlat i ha rebutjat a les urnes qualsevol amenaça de retrocés i ha apostat, doncs, per tot el contrari. Cal no oblidar, a més, que en totes les eleccions espanyoles hi ha una abstenció diferencial, d’orientació independentista, que rebutja tota implicació catalana en institucions que no en siguin, com el congrés o bé el senat d’Espanya.
 
Vist des d’una perspectiva ideològica, en l’eix dreta-esquerra, el Principat ha continuat fent bona la creença que la seva societat és, bàsicament, d’esquerres o, pel cap baix, progressista. La suma d’ERC-PSC-En Comú Podem dona un total de 35 escons sobre 48 i, precisament, aquests tres han estat els partits més votats el 28 d’abril.. Situar JxC en l’espai inequívocament d’esquerres seria, segurament, inadequat. Com potser ho seria, també, col·locar aquestes sigles en l’àmbit claríssim de la dreta, atès que alguns dels seus noms més coneguts procedeixen d’antigues militàncies al PSC o bé a ICV i que, a més, fan ostentació permanent de la seva transversalitat social i pluralitat ideològica. Si, d’altra banda, la nostra mirada es fixa en els partits catalans de tradició democràtica, d’arrels en el passat antifranquista, la victòria del catalanisme democràtic ha estat, encara, molt més esclatant, atès que els que no en provenen (Cs, PP i Vox) han patit una derrota clamorosa: només 7 escons, enfront dels altres 41 restants. Clar que, al País Basc, aquest fracàs a les urnes s’ha produït sense pietat: ni un sol escó.
 
Hi ha, també, un altre element que no ens hauria de passar per alt i que explica moltes coses. En els dos blocs inicialment descrits -contraris o favorables al 155-, l’electorat ha donat el seu suport a aquelles opcions que, segons el seu criteri, tenien una aparença formal de menys radicalitat i, per tant, que donaven més garanties de diàleg, negociació i conciliació. Per això, justament, ERC i PSC són les forces que més escons han obtingut. Davant la incertesa del moment, hom ha vist en aquestes sigles més seguretat política que no s’aniria cap a escenaris de tancament o unilateralitat, tant se val en quina direcció. A un costat i a un altre (ERC i PSC), hom ha donat més suport a les forces vistes com a més moderades en cada bàndol. A la resta del territori, els socialistes han recuperat la condició de primera força al País Valencià i a les Illes Balears, foragitant-hi el PP. Però Compromís ha perdut dos escons i s’ha vist superat per Cs, mentre que, a les Balears, el sobiranisme d’esquerra nacional continua sense haver aconseguit mai ni un sol escó en unes eleccions a Madrid. Dos elements, doncs, per a la reflexió, sobre el perquè del retrocés valencià i la dificultat balear.
 
A l’engròs, una mirada al mapa de l’estat hi dibuixa dos colors diferencials, gràcies a un sistema propi de partits, nacional, distint de l’espanyol: Catalunya i País Basc. Al Principat, les sigles d’orientació independentista hi representen el grup més destacat. ERC ha guanyat unes eleccions espanyoles, per primer cop des de 1936, quan el 16 de febrer d’aquell any va obtenir 21 diputats d’un total de 54, formant part de la candidatura unitària del Front d’Esquerres de Catalunya. És cert que ERC, amb els seus 15 escons al congrés i 11 al senat, s’ha convertit en el partit de confiança per a molts independentistes, més enllà del seu electorat tradicional, esdevenint així una força de vot útil. Es tracta d’un partit de lideratge únic i inqüestionable, sense cap discrepància interna que transcendeixi a l’exterior, amb una imatge d’unitat fèrria i un missatge únic, com havia estat CiU durant 23 anys. De l’octubre del 2017 ençà, és vist com un partit d’ordre, del qual no s’esperen sobresalts innecessaris i que, per tant, acostuma a ser, en general, previsible. Poc a veure, doncs, amb la imatge que arriba de la segona sigla independentista.
 
Però seria de cecs no adonar-se del progressiu creixement del partit republicà degà a les zones metropolitanes i les àrees més urbanes, amb l’obtenció de nous votants entre electors catalans amb orígens en diferents indrets d’Espanya i que, tradicionalment, havien optat pel PSC i el PSUC/ICV/En Comú Podem. Guanyar suports electorals nous és imprescindible, doncs, per afermar el projecte independentista. Llàstima, tanmateix, que el perfil més combatiu del Front Republicà s’hagi quedat sense veu institucional, ja que en tot procés nacional sempre és necessària una veu que obri camí i que dinamitzi les posicions més contemporitzadores perquè ningú no s’entretingui, innecessàriament, pel camí.
 
Pel que fa a Espanya, el reforçament dels socialistes s’explica com a vot útil de l’esquerra i el centre per frenar l’extrema dreta. El pànic generat amb l’arribada de Vox ha decantat tot el bloc de dretes (PP i Cs també) cap a l’extrem més radical, abocant-los a una competició galopant d’espanyolitat anticatalana. Per aquest motiu, l’espai de centre no ha estat representat per ningú, circumstància que ha beneficiat el PSOE, el qual ha rebut també antic vot de Podemos, com a mesura preventiva davant l’amenaça franquista. Més enllà del PSOE, a una banda, hi ha una esquerra afeblida, i a l’altre costat, no hi ha centre, sinó un gran buit fins arribar a l’extrema dreta, expressada per sigles diferents. Passades les eleccions de maig es veurà el marge real de voluntat de negociació del PSOE i, coneguda la sentència judicial, quin paper estan disposats a fer ERC i JxCat al congrés i al senat de l’estat del qual hom aspira a separar-se.