Soraya Sáenz de Santamaría va ser, en la primera legislatura de Mariano Rajoy, la de la majoria absoluta, la mà dreta del president. Ella controlava tots els engranatges del poder i, satisfet amb la seva feina, el líder del PP li va encarregar, en tornar a ser investit a la tardor de 2016 gràcies a Cs i el PSOE, intentar resoldre el gran problema que tenia (i que té encara) Espanya: el procés català. Va sumar la cartera d'Administracions Territorials a la de la Presidència i va arrencar prometent diàleg i fer política. Va triar Enric Millo i el seu somriure per representar-la, i fins i tot va dir que tindria despatx a Barcelona per tenir interlocució constant amb la societat catalana. Al final, tot va quedar en fotos amb els sospitosos habituals: els agitadors de SCC, els senyors del Foment del Treball i els líders del PP, Cs i PSC.

Són els mateixos que van donar suport a l'aplicació del 155, una mesura extraordinària fruit del fracàs del seu mandat i de la incapacitat del govern espanyol per resoldre amb política un conflicte que no té cap altra connotació ni ingredient, tal com explica en la seva interessant anàlisi Roger Pi de Cabanyes aprofitant l'avinentesa del final d'ETA. Aquest dilluns, Sáenz de Santamaría serà a Barcelona. Aterrarà a la capital catalana en ple debat sobre qui ha de ser el president efectiu davant el veto de la justícia espanyola a Carles Puigdemont, que segueix a Alemanya a l'espera de saber el seu futur penal. La vicepresidenta no ve, lògicament, per dialogar amb ningú ni per fer cap proposta política. En això manté una coherència exquisida. Ve a fer balanç de l'aplicació del 155, el seu "parte de guerra".

Serà un balanç militar triomfant. Malgrat que es va apuntar directament contra ella, ni l'1 d'octubre ni el 21 de desembre després la van destruir, com tampoc ho ha fet María Dolores de Cospedal, encara més desgastada arran de l'afer Cifuentes. La número dos de Rajoy pot dir que l'aplicació del 155 ha estat un èxit. En aquest mig any, el govern espanyol s'ha allunyat encara més dels catalans gràcies a la seva nul·la capacitat empàtica. Però ha pogut mantenir les constants vitals de l'administració de la Generalitat sense prendre mal. Hi ha moltes coses aturades, projectes que han embarrancat o no han vist la llum i situacions -sobre tot en l'àmbit social- no ateses. Però el temor d'una insubordinació total d'alts càrrecs i funcionaris que fes entrar en col·lapse l'administració i fes insostenible el 155 s'ha esvaït, més encara amb l'ordre que Junts per Catalunya i ERC van donar als seus alts càrrecs de mantenir-se als seus llocs per evitar el buit.

Rajoy vol que hi hagi Govern a Catalunya. Ho diu, però la seva és una apel·lació més retòrica per deixar en evidència el lío dels independentistes que no pas una urgència real. El principal problema era que el 155 li impedia arribar a acords amb el PNB, però n'hi ha prou amb llegir l'entrevista d'Iñigo Urkullu a El País per veure com el lehendakari justifica alegrement votar els pressupostos del PP, que ja van evitar que caiguessin en el tràmit de les esmenes a la totalitat.

És clar que a la Moncloa volen que el que vingui sigui un Govern autonòmic, que s'ajusti al marc legal i no li compliqui la vida. Però saben també que això, en un context social i polític marcat per la repressió i la mobilització del sobiranisme, és impossible. Un executiu que no gosés mantenir a l'horitzó l'objectiu de la república i actuar en conseqüència a partir de la confrontació democràtica amb l'Estat convertiria l'Espai Lliure de Brussel·les en un esperpent i acabaria fracassant, incapaç com seria de legitimar-se.

D'aquí que les preses inicials de Rajoy hagin acabat sent cada cop més relatives. Cada dia que passa sense Govern, la Moncloa observa com l'ambient entre els partits independentistes s'enrareix i les crítiques al personalisme de Puigdemont creixen dins i fora de Junts per Catalunya. Fins ara es fan amb la boca petita i fora de micròfon, però una repetició de les eleccions desfermaria una batalla, entre altres coses, per la impotència que provocaria que Puigdemont no fos candidat (l'Estat no ho permetrà) i que el resultat no portes associat cap canvi, ni de fons ni de formes. Dilluns Sáenz de Santamaría en tindrà prou amb enviar un missatge tranquil·litzador. El Govern ha deixat de ser una urgència per a ells.