Va ser el dilluns, 30 d’octubre, el que havia de ser el primer dia laborable de República i en què només Oriol Junqueras i Josep Rull van aparèixer als seus departaments. S’havia proclamat (i no s'arribaria a fer efectiva) la independència al Parlament de Catalunya i Mariano Rajoy havia cridat dies abans a la Moncloa Pedro Sánchez, del PSOE i aleshores líder de l’oposició, i el seu soci Albert Rivera, de Ciutadans. Van aprovar aplicar l’article 155, activar una comissió d’estudi de la reforma constitucional (l’èxit ha estat descriptible) i ordenar al Fiscal General de l’Estat, aleshores José Manuel Maza, que presentés aquell dilluns al matí una querella per rebel·lió, malversació i sedició contra la cúpula de l’independentisme. Amb aquests arguments ja s'havien empresonat els Jordis el 16 d'octubre.

Amb la seva decisió, Rajoy, Sánchez i Rivera van obrir la porta de la gàbia del tigre. I ara el tigre campa sense control. El tigre es diu justícia espanyola i, més concretament, Tribunal Suprem, Fiscalia i Audiència Nacional. Es diu Pablo Llarena, Manuel Marchena i una brigada de fiscals gens disposada a posar-ho fàcil si algú intenta fer política. La Justícia, la institució de l’Estat que menys permeable va ser als canvis que es van produir en la transició (el 23-F va ser un revulsiu per a la necessària catarsi a les Forces Armades), s’assembla poc a la societat. Els falcons no són l'excepció, són la norma, i s'explica per nissagues i jutges que encara viuen als anys del Movimiento. Hi ha Llarena, sí, però també els de la Manada, els pinxos de barri de l’Audiència Nacional, i fins fa quatre dies Roberto García-Calvo, aquell magistrat del TC cap del Movimiento a Almeria i que es passejava amb pistola, o José Luis Manzanares i Francisco José Hernando, que van presidir el CGPJ i passar pel TS, el TC i el Consell d'Estat sense amagar les simpaties pel franquisme.

Ara Sánchez té un problema amb els falcons, com el va tenir Zapatero quan va intentar acabar amb ETA quinze anys abans que l’organització armada es dissolgués pel seu compte. El president del govern espanyol va admetre dilluns davant de Quim Torra que el plet català demana política. No estan d’acord sobre fins a on ha d’arribar la política, en com d’agosarada ha de ser, però sí en què cal fer-ne. I el primer que toca és rebobinar la judicialització extrema. Com que Rajoy no en volia fer, de política, va posar-se en mans dels jutges. Garantia de mà dura. Fins i tot excessiva per a ell quan, per una qüestió humanitària i atenent a peticions de clemència des de l’àmbit polític, va haver-se de quadrar perquè la Fiscalia del Suprem demanés excarcerar Quim Forn. Llarena va respondre que ni parlar-ne.

Sánchez pretén ara que Llarena accepti l’euroordre, extraditi Puigdemont per jutjar-lo a Espanya i, per mantenir la coherència del procés, ell vol ordenar a la Fiscalia que intenti fer decaure l’acusació de rebel·lió. Això provocaria, d’entrada, alliberar els presos (llevat de Puigdemont pel seu risc de fuga) i asseguraria un judici per malversació i desobediència amb penes molt menors a les de rebel·lió. Un escenari en el qual, considera, es podria fer política sense els maximalismes que ell atribueix a l’independentisme.

Més enllà dels efectes que, sobre l’independentisme i la situació de Puigdemont, pugui tenir el pla Sánchez si Llarena accepta la seva derrota internacional i fa efectiva l’euroordre, la situació té lectures per a l’esquerra espanyola. Més encara si aquesta és partidària de la plurinacionalitat i d’una lectura generosa de la Constitució en quant als drets que s’hi consagren. El PSOE ha jugat durant massa temps en el camp referencial de la dreta i ha estat ostatge del seu discurs en temes com el model territorial, la corona (i la seva brutal impunitat), la memòria històrica o la fiscalitat.

Sánchez està en una situació de debilitat parlamentària evident, però només pot fer camí al costat de Podem i els independentistes. Del contrari, el balanç del seu mandat serà tendint a zero. I intentar canviar les coses i posar en marxa la revisió del pacte del 78 hauria de ser, passi el que passi amb Llarena i el búnquer judicial, l’argument per ser valent, bastir un model alternatiu al de la dreta (que Rivera i Casado regeneren dibuixant més duresa de la que mai van exhibir Aznar i Rajoy) i abordar les reformes necessàries. Del contrari, el seu mandat serà poc més que una anècdota mentre la democràcia espanyola es nega a afrontar les seves mancances estructurals.