Dijous, a Barcelona, Gabriel Rufián i Irene Montero van tornar a apel·lar a la necessitat d’un front d’esquerres per aturar l’extrema dreta. La consigna és coneguda, recurrent, gairebé automàtica: davant l’amenaça reaccionària, unitat progressista. Però des de Catalunya, aquesta crida ressona amb una pregunta incòmoda: per a què volem exactament un front d’esquerres?

Per frenar els atacs sistemàtics de les institucions de l’Estat contra la llengua catalana? Per impedir que el castellà continuï avançant, discretament, però implacablement, a la retolació de carreteres que travessen el nostre país? Per evitar que una empresa controlada per l’Estat promogui un premi literari milionari on el català és directament exclòs, com si fos una llengua ornamental i no una cultura viva amb segles d’història?

Si el front d’esquerres ha de servir per això, l’experiència convida a l’escepticisme.

Perquè, quan es tracta de Catalunya, la distància entre la dreta espanyola i l’esquerra espanyola sovint és més retòrica que real. Els governs progressistes han mantingut intactes estructures de poder que reprimeixen la dissidència, limiten l’autogovern, perpetuen el dèficit fiscal i dificulten una gestió pròpia d’infraestructures essencials. Els aeroports continuen responent a lògiques radials, pensades des de Madrid; les decisions estratègiques sobre rutes i connexions es prenen lluny del territori que n’hauria de ser protagonista.

Els trens són un altre exemple paradigmàtic. Anys de promeses d’inversió, calendaris incomplets i incidències estructurals han convertit el servei ferroviari en un símbol d’una relació política basada més en la subordinació que en la cooperació. Quan l’Estat administra malament, la responsabilitat es dilueix; quan Catalunya reclama competències, la resposta acostuma a ser dilatòria.

També en l’àmbit cultural la simetria brilla per la seva absència. Les pintures de Sixena han de ser arrencades del MNAC per tornar al seu lloc d’origen, mentre que obres el Gernika, la Dama d’Elx o els Bous de Costitx continuen instal·lades còmodament a Madrid sense que ningú qüestioni la seva ubicació. La idea d’un patrimoni compartit sembla tenir direcció única.

I què dir de la presència del català a Europa, eternament ajornada entre promeses diplomàtiques i gestos simbòlics? O del setge judicial persistent contra el model d’immersió lingüística, peça clau de cohesió social que ha estat avalada durant dècades per consensos amplis i resultats pedagògics reconeguts? L’Estat podria resoldre la qüestió amb una llei aprovada pel Congrés, però cap govern d’esquerres i progressista no s’ho ha ni plantejat mai.

Potser el problema no és la idea d’un front d’esquerres, sinó la seva formulació des d’una mirada que continua situant Catalunya com una qüestió territorial a gestionar, no com un subjecte polític amb capacitat de decisió.

Perquè la pregunta de fons no és si cal frenar l’extrema dreta —objectiu compartit per una gran majoria de la societat catalana— sinó si aquest objectiu justifica tornar a confiar en una promesa d’entesa que històricament ha estat asimètrica i decebedora.

Quantes investidures s’han negociat a canvi de transferències que mai no han arribat? Quantes reformes han quedat diluïdes en la maquinària administrativa de l’Estat? Quantes cessions s’han anunciat amb solemnitat per acabar convertides en paper mullat?

Un front d’esquerres que no reconegui la plurinacionalitat real de l’Estat, que no assumeixi la singularitat lingüística de Catalunya i que no abordi el dèficit fiscal estructural difícilment pot ser percebut com una eina de progrés des d’aquesta banda de l’Ebre.

Catalunya no necessita un front ideològic que li demani confiança a canvi de promeses genèriques. Necessita instruments polítics que garanteixin capacitat de decisió, respecte institucional i seguretat cultural. Necessita poder gestionar els seus recursos, preservar la seva llengua i projectar el seu talent sense haver de demanar permís constantment.

Si el front d’esquerres ha de servir per perpetuar una relació desigual, la pregunta continuarà vigent. Si, en canvi, ha de servir per reconèixer Catalunya com a nació i interlocutor polític de ple dret, potser aleshores la proposta començarà a tenir sentit.

Fins que aquest canvi no es produeixi, molts catalans continuaran preguntant-se si el veritable front pendent no és ideològic, sinó democràtic.