Per què els del PDECat (partit que ja es va afirmar socialdemòcrata quan va adoptar aquest nom) no s'integren a ERC? Marta Pascal afirma que el seu objectiu és la independència, però no des de la unilateralitat, sinó amb acord amb l'Estat i després d'eixamplar la base social favorable a marxar. En què es diferencien del que ara diu Aragonès amb aire presidencial i moderat?

Per què els puigdemontistes que encara queden, i no són pocs, amb un objectiu clarament rupturista i que en les seves directrius ideològiques estan més a l'esquerra que a la dreta, no s'integren a la CUP, o viceversa? Per què Units per Avançar, que és socialcristià, però no socialdemòcrata, no deixa el PSC? Per què Convergents i PDECat no estan més junts que separats?

Per tal que VOX, Ciutadans i PP puguin intentar tornar a ser el partit de la dreta (amb conservadors i liberals, tot en un) cal que almenys dos d'ells acostin posicions, perquè entre el laïcisme rampant dels taronges i la confessionalitat irredempta dels verds, el partit blau té una ferida oberta que li impedeix conquerir de nou els dos dígits, i Valls no és la millor bena sobre aquesta ferida.

Què queda per aclarir? Si els mitjans de comunicació no ho impedeixen, per poc temps seguiran separats els comuns dels socialistes, donada l'especial habilitat d'aquests últims per exercir forces centrípetes sobre el seu entorn, i el progressiu aburgesament de Colau, Iglesias i altres personatges altre temps amb aparença transgressora. Ja va passar altres vegades. Pot tornar a passar.

Clarificat així el panorama, encara que només ho estigui a l'estadi conceptual, ja que les rivalitats personals faran difícils martingales com les que acabo de descriure, només un espai polític queda buit. I donat el terror que provoca aquesta circumstància, aquest buit no trigarà a omplir-se per les bones (ex novo) o per la força (per mutacions interessades en els programes de partits confrontants): enfront del PSC i amb clar perjudici per a una governança equilibrada, manca una formació que opti per l'enfortiment de l'autogovern català en benefici del conjunt d'Espanya, que reclami justícia en la progressivitat fiscal entre territoris, que ofereixi lleialtat al desenvolupament competencial, que n'exigeixi una igual a l'Estat quan reparteix joc o analitza necessitats, i que faci de l'aparell públic (el d'aquí, el d'allà) una mica més lleuger, més afavoridor de la iniciativa, més compatible amb les llibertats civils i, sobretot, més respectuós amb la dignitat humana que diu que vol protegir.

Hi ha gent variada treballant en aquest afany, però els ingredients de la fórmula de l'èxit són, més enllà del compromís econòmic dels que saben que és imprescindible una oferta política així, difícils d'aconseguir: enormes dosis de bogeria i sentit de servei públic en persones que, tenint la seva vida professional resolta, vulguin llançar-se a una piscina que potser no té aigua, i fer-ho en un país on el fracàs es veu com una tomba i no com una oportunitat per créixer en resiliència. La qüestió és que ja no queda temps per a la por, perquè gairebé no queda temps per a res. Així que, i m'incloc, seríem tan amables de clarificar-nos d'una vegada?