En el meu últim article me n’anava de vacances a no fer res, a viure, gaudint de la desconnexió; i amb l’ajut de l’univers (que fins i tot va llençar-me el mòbil al vàter) vaig aconseguir-ho durant un bon grapat de dies. Ara, l’alegria va durar poc; i en el seu lloc van arribar... altres coses. Aquest algú [que ha atropellat gent a la Rambla], ho ha fet expressament o sense voler?, ens preguntava el nostre fill Pau, de cinc anys, aquella mateixa tarda. I l’endemà. I l’altre. Encara processant el que estava succeint i la versió infantil que vam explicar-li en consonància amb les nostres creences [que no hi ha bons ni dolents, que una cosa és allò que fem i una altra allò que som]... Fins que un amic va dir-li que havien estat uns homes malvats. Des de llavors, que juguem més a lluites que abans. Però està bé. A vegades el “dolent” és ell, a vegades el seu pare o jo, a vegades tots i a vegades ningú.

L’altre dia caminava pel carrer quan vaig adonar-me que em feien mal els peus; i, a continuació, que era a causa de les sabates que duia, un calçat de fa unes quantes temporades que em resistia a llençar. Ja no eren tan còmodes com m’entestava a creure, per molt que m’agradessin i els tingués afecte. Per molt que em diguessin: et queden taaan bé! Per moltes tiretes que em posés... Vaig pensar que sovint ens acostumem a coses que ens fan patir; les normalitzem, acceptem i reproduïm amb una naturalitat esfereïdora. Ens hi aferrem com si fossin part de nosaltres. Nosaltres. Ens hi aferrem. I massa.

Del dia de l’atemptat recordo la barreja de sensacions: impotència, tristesa, por, incertesa, ràbia, indefensió, desconcert, recel, desesper, fragilitat... Però, també, del mateix dia i dels següents, les mostres d’afecte i de dol, la bondat, el respecte, l’atenció, la cura, els petits grans gestos de lluny o de prop, la solidaritat... I, en algun moment, vaig decidir [tornar a] centrar-me en el segon: en allò que era/ és reconfortant, positiu, optimista, esperançador. En el tot està bé, malgrat tot. Per mi, pels que estimo, pels que conec... I pels que no. Els amors fan l'amor, les històries la història, deia Vicent Andrés Estellés. Això és el que crec. I el que m’agradaria haver transmès amb els meus articles al llarg d’aquests quasi dos anys de reflexions compartides.

Tal dia com avui, ja en fa 700, discutia a tot i a dret sobre la difusió de la imatge d’aquell nen mort en una platja, mentre acompanyàvem el meu pare en els seus darrers dies. La vida, com dic sempre. La vida... I la mort. De bracet. El cor se m’encongeix (de nou) en pensar-hi, però respiro fondo. Sospiro. El temps tot ho cura, diuen [mira els pernils i els formatges!]. O, si més no, és el que escullo pensar. Jo visc, jo trio. Ho reconec: sóc una aprenent de Louise Hay. I potser és cert que anem de pet a l’apocalipsi, però a mi (ho tinc molt clar) que m’enxampi feliç.

Tornem o ja hem tornat a la feina, a l’escola, a la rutina... I quina sort tenir-ne, oi? Gaudim-la. Gaudim-ho tot, com el regal que és. Que el passat ja no tornarà— i si ho fa segur que no porta res de nou— i el futur... Qui sap? En aquest, que ara sí el meu darrer article, aprofito per saludar-vos. Ha estat un plaer escriure, llegir, reflexionar amb vosaltres. Junts. Disculpeu-me si he ofès a algú en algun moment, o si he fet curt en altres. Aquestes són les meves opinions. Però [com deia Groucho Marx amb els principis] si no us agraden en tinc més. (Continuarà...) Sigui com sigui, passi el que passi, gràcies.