Circula per la xarxa una imatge de Donald Trump amb la següent declaració de fa uns anys: "si em presentés, ho faria pels republicans. Són el grup més estúpid de votants del país. Es creuen tot el que es diu a Fox News. Podria mentir i ells s'ho empassarien igual". Una afirmació totalment coherent amb un tipus que és capaç d'amenaçar amb la presó el seu contrincant en un debat o que excel·leix en els comentaris sexuals de cantina o de galeria penitenciària.

Molt coherent, sí. I tanmateix falsa. No hi ha cap constància que Trump hagi fet mai aquella afirmació. El que passa és que la sorpresa, l'escàndol i el neguit que s'ha apoderat de tots amb la victòria de Trump ens predisposa a creure'n qualsevol bestiesa. I no totes seran certes. No totes.

El cas recorda el de Joan Pich i Pon, alcalde de Barcelona l'any 1935 i governador general de Catalunya durant la suspensió de la Generalitat pel govern Radical-Cedista de la República. Pich i Pon es va fer famós per les pífies verbals, que en el seu moment es van arribar a qualificar com a pichiponianes. Diuen que va arrencar un ple afirmant: "començarem per la A: Acienda", que als llums de dalt del sostre els anomenava "llum genital", i que el seu lema eren "les tres M: ministració, ministració i ministració." Era el blanc perfecte per al diari satíric El Bé Negre. Però s'expliquen tantes pichiponianes que ja ningú no sap distingir les reals de les inventades. Com ha passat amb Trump.

Decennis més tard, el socialista Joan Clos també va donar algunes perles per a la sàtira, com equivocar-se de ministeri al jurar el càrrec o confondre's d'empresa automobilística en un acte protocol·lari. Però tampoc no eren seves totes les bromes o errades que s'explicaven. La diferència entre Pich i Pon i Clos és que, mentre les pífies del primer semblen fruit de falta de formació, en el cas del segon, de formació intel·lectual inequívoca, es tractava només d'un problema en la posada en escena.

Trump pertany a un tercer grup, el dels que parlen a raig, sense control, com els cow boys de les pel·lícules o els tebeos, que "primer disparen i després pregunten". Per això ens semblarà creïble tot el que ens diguin d'ell. En una època en què ens governen les xarxes socials, això es pot multiplicar. Amb Pich i Pon no hi havia Twitter.

Haurem d'anar amb compte si volem informació veraç. El nou president dels Estats Units ja donarà prou motius d'espant, estupor i mofa per si sol. Però altres cops l'ocurrència serà de ficció. Abans de creure'ns tot el que es diu d'ell valdrà la pena aplicar una tècnica senzilla, i tant necessària com darrerament en desús: comprovar-ho per una altra font.