Els resultats de l’Informe PISA de l’any 2022 a Catalunya indiquen mals resultats en competències en matemàtiques, lectura i ciències. L’empitjorament dels resultats ja havia començat abans de la pandèmia de la Covid-19, segons l’informe del 2018. La pandèmia ha accelerat la caiguda dels resultats i ha posat en evidència la incapacitat de recuperació. La responsabilitat de l’educació és de tothom però cal consens entorn el diagnòstic de les causes i de les reformes o ruptures necessàries. El sistema educatiu ha de poder exercir la seva funció d’ensenyança, i ha d'anar acompanyat de polítiques sanitàries i socials.
L’Informe PISA (Programme for Internacional Student Assessment-Programa Internacional per a l’avaluació d’estudiants) és un projecte de la OCDE (Organització per la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) basat en l’avaluació de la formació dels alumnes al final de l’educació obligatòria (15-16 anys) en els àmbits de les matemàtiques, la lectura i les ciències. Va iniciar-se l’any 2000. Fins al moment, la periodicitat és de cada tres anys i a partir del 2025 serà cada quatre i els estats podran afegir elements propis. Catalunya hi participa amb mostra pròpia des del 2003. PISA estableix un marc comú de 80 estats (37 Estats de l’OCDE i 43 associats i mostres internes per regions si els estats ho consideren) d’avaluació externa que permeten comparar resultats, independentment dels models educatius. Hi ha controvèrsia però és almenys una escala de mesura estandarditzada.
L'informe PISA de l’any 2022 posa de manifest un retrocés educatiu mundial, sense precedents, amb reduccions de 15 punts en matemàtiques i 10 menys en lectura, que equival a un retrocés de nou mesos i sis, respectivament. La mitjana de ciències ha caigut en 4 punts. Han resistit millor els països asiàtics. Europa pateix una crisi, excepte Estònia i Suïssa. Fins i tot l’admirada Dinamarca cau 23 punts. L’empitjorament havia començat abans, ja constatat en l’informe del 2018, i ratifica les dificultats dels sistemes educatius per rectificar i per recuperar-se. La pandèmia ho ha certificat i agreujat.
Espanya, en el seu conjunt, ha perdut 14 punts en matemàtiques, 8 en lectura i ha guanyat 1 en ciències. Espanya històricament ha tingut resultats per sota dels de la Unió Europea i OCDE i ara en l’any 2022 està en la mitjana. Els temps de tancament dels centres educatius durant la Covid és proporcional a l’empitjorament. Entre els 10 estats del món amb millors resultats creixen els asiàtics: Singapur, Corea del Sud, Japó, Hong Kong, Macao, Taiwan, juntament amb els més consolidats com Canadà, Nova Zelanda i Austràlia. Europa empitjora encara que Estònia s’ha situat amb Suïssa entre els millors. Els Països Nòrdics i Països Baixos, malgrat empitjorar en la pandèmia, formen part del grup dels millors.
Els resultats de Catalunya ens situen per sota de la mitjana espanyola, europea i dels estats de l’OCDE, en tots els àmbits. La puntuació en matemàtiques és de 469, 21 punts per sota el 2018 i la pitjor des del 2006. En ciències és de 477, 12 punts per sota el 2018. En lectura 462, 22 menys que el 2018. Catalunya és situa a la cua de les CCAA i ciutats autònomes, amb Andalusia, Canàries, Múrcia i Ceuta i Melilla. La pèrdua de 20 punts s’assimila a un curs d’aprenentatge perdut. L’any 2003, el primer any que Catalunya s’incorpora amb mostra pròpia a PISA, Catalunya estava en la mitjana europea i de l’OCDE. Des del 2012 els resultats s’estanquen i empitjoren progressivament amb una caiguda més intensa en el darrer trienni. L’informe PISA indica que els alumnes dels centres concertats catalans tenen millor puntuació, per damunt de la mitjana de l’OCDE i de l’Europa del 27. Les dades d’assetjament entorn del 8% són de les més altes de les CCAA d’Espanya.
Quines són les causes dels resultats i sobretot quines han de ser les accions per revertir la situació? En les polítiques de salut diferenciem entre l’assistència sanitària i la salut pública. Acceptem que l’assistència sanitària representa entorn del 20% del pes en la salut individual i col·lectiva i que cal treballar en la salut en les polítiques(salut pública). Els resultats en salut són millors que els d’educació i s’estan recuperant desprès de la pandèmia. La Covid-19 va fer perdre 1,5 anys de l’esperança de vida l’any 2019 i s’està tornant a xifres prepandèmia. El sistema de salut de Catalunya minimitza les desigualtats per raó de renda, a través dels programes de cribratge poblacional (càncer de mama, colon, coll úter, malalties endocrinometabòliques i genètiques neonatal,.), de programes de detecció precoç de factors de risc i de malalties i de consensos científics i professionals per protocols diagnòstics i terapèutics en prevenció, en les malalties agudes o cròniques. Els professionals sanitaris tenen reputació social i la seva formació graduada, postgraduada (especialment el model de residents tipus MIR per a metges, infermeres, psicòlegs, llevadores, farmacèutics) i permanent és homologable als estats més avançats del món. Els col·legis professionals i les societats científiques sanitaris són importants en la continua millora del professionalisme al costat dels sindicats i patronals. La recerca i la innovació formen part del dia a dia del sector salut. L’avaluació és continuada tant a nivell català (Central de Resultats, Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya- Observatori del Sistema de Salut de Catalunya) com internacional.
El sistema sanitari públic està configurat per centres de titularitat pública i privada (majoritàriament sense ànim de lucre) però tenen assignada la població per part del Departament. El sistema reclama autonomia de centres, autonomia clínica i disposa de lideratges gerencials i directius junt amb organitzacions solvents.
El sistema sanitari ha tingut estabilitat legislativa a Catalunya i Espanya. La Llei General de Sanitat (1986) i la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (1990) ha marcat les darreres dècades amb amplis consensos. Hi ha fragilitat en aquests consensos però no hi ha hagut reformes en legislació bàsica, malgrat canvis de governs i diferències entre partits polítics. El creixement poblacional, la progressiva diversitat d’origen i cultural junt amb la pobresa estructural (familiar i infantil) han tingut un impacte important al sistema sanitari, educatiu i social de Catalunya.
L’any 2000 la població a Catalunya era de 6,174 milions de persones amb un 3% de persones nascudes a l’estranger. L’any 2007, 7,14 milions de persones amb un 14% persones procedents de la immigració i l’any 2022, 7,9 milions de persones amb un 16,3% de nascuts fora d’Espanya. Sense la immigració el saldo demogràfic seria negatiu, amb pèrdua de població. La diversitat de la immigració a Catalunya és molt alta: 32% europeus, 28% continent americà, 25,8% Àfrica, 14% Àsia i 0,2% Oceania. La diversitat de llengües maternes és alta.
La taxa de risc de pobresa a Catalunya, desprès de les transferències socials, és del 20% i del 28% en nens i joves de menys de 18 anys. L’abandonament prematur dels estudis l’any 2022 a Catalunya és del 19.5%, en el conjunt de la UE-27 era del 9,6%. Analitzant els models d’èxit escolar i aprofitant alguns aprenentatges del sistema de salut voldria compartir algunes aportacions.
- Acció social: Igual que en la salut, en l’educació, els determinants socioeconòmics i culturals tenen una influència molt important però cal repensar quines són les estratègies per tornar al sistema educatiu la seva funció primordial, la capacitació dels nens i joves per adquirir hàbits d’aprenentatge, plaer pel coneixement i foment de la creativitat i de les seves capacitats. Si l'educació és un pilar essencial de la societat catalana cal introduir el compromís transversal d’educar i de treballar en els determinants socials en totes les polítiques. Els centres educatius ensenyen i tots eduquem o deseduquem. Les ciutats educadores, la Catalunya educadora més enllà del sistema educatiu: la cultura, el lleure, l’esport, els barris, els mitjans de comunicació... Els municipis i la iniciativa privada social han de tenir protagonisme i recursos en les accions socials i en la transversalitat de l’educació en tots els àmbits.
- Acció en salut: Cal acceptar els determinants biològics individuals dels alumnes i incorporar la neurociència cognitiva a la recerca pedagògica. Cal fer cribratge poblacional dels trastorns del desenvolupament. Aquest grup de trastorns són heterogenis i poden provocar retard o alteració en l’adquisició en un o més dels dominis del desenvolupament: motriu, social, cognitiu i/o llenguatge. Encara hi ha infradiagnòstic i negació d’aquests. La ciència descriu la discapacitat Intel·lectual, els trastorns de l’espectre autista, els trastorns del llenguatge, els trastorns de l’aprenentatge (dislèxia, discalcúlia…), el dèficit atencional amb hiperactivitat i trastorns del desenvolupament motriu o coordinació. El propi president Macron va presentar l’Estratègia Nacional del Govern Francès 2023-2027 dels Trastorns del Neurodesenvolupament. La literatura científica mundial situa entorn del 10-15% els menors de 18 anys amb trastorns del neurodesenvolupament. Estudis fets a Catalunya per grup del Dr Casas i col·laboradors han identificat entre els alumnes de primer a quart ESO un 18% de disfuncions del neurodesenvolupament i en més del 75% no identificades o amb poca intervenció terapèutica.
El coneixement d’aquestes disfuncions del desenvolupament l’abans possible i la intervenció precoç i intensiva abans dels sis anys amb equips multidisciplinars i acompanyament als docents, a les famílies i entorn social permet identificar les capacitats de cada alumne i fer plans individuals. El sistema de salut i educatiu han de treballar conjuntament en el dia a dia. Les infermeres escolars són professionals que, integrades a l’escola, poden fer d’enllaç amb el sistema de salut, potenciant la promoció de la salut i la detecció d’alertes.
-Acció Pedagògica. Els centres educatius, els docents aporten el coneixement de les matèries i de la pedagogia adaptada a cada alumne, a cada grup aula, a cada etapa educativa. S’ha convertit l’escola massa sovint en un centre social donant poc valor a la seva funció primordial.
La universalització invasiva dels mòbils, de les pantalles, de les xarxes socials en els menors està canviant els circuits neuronals i de recompensa neurobiològica que tenen un impacte en la concentració, provocant canvis en les relacions interpersonals, en el llenguatge i en l’accés a la informació global. Els plans educatius han de tenir en compte la societat digital dels adults on fem créixer els nens i joves. Les pantalles són addictives, de recompensa immediata, oberts 365 dies l’any i són alhora un instrument extraordinari però el sistema educatiu ha de poder trobar els elements pedagògics per minimitzar els efectes negatius.
Cal tornar als currículums estructurals en els àmbits bàsics. Sense por cal ser exigents per aconseguir que la majoria dels nens i nenes entre 8 i 12 anys adquireixin domini de la lectura, de l’expressió oral i de l’escriptura, del raonament matemàtic i científic i del desenvolupament de la memòria. La neuroplasticitat del cervell és molt més alta en els primers anys de la vida. L’etapa preescolar i d’educació infantil i primària esdevenen substantives pels futurs aprenentatges i per l’educació emocional. Òbviament l’adquisició de competències bàsiques i transversals necessiten de projectes i d’experimentació però són instruments pedagògics al servei de currículums estructurats.
Cal acompanyar, formar i reputar els professionals educatius i dotar de recursos i incentius, per aconseguir els objectius davant de les complexitats a l’aula. Els equips de suport psicopedagògics, neuropediàtrics, psiquiatres, psicòlegs, logopedes, terapeutes ocupacionals, treballadors i educadors socials són part complementària dels equips docents per minimitzar els determinants biològics i psicosocials dels alumnes.
L’educació secundària obligatòria i postobligatòria sortirà reforçada dels canvis en l’etapa de preescolar, infantil i primària. Els estats amb major èxit escolar no han abandonat l’avaluació obligatòria al finalitzar la primària i la secundària obligatòria per dirigir els alumnes a la formació que més s’adapti a les seves preferències i capacitats. Sense competències bàsiques adquirides les dificultats d’aprendre són difícils. En els estats amb millors resultats l’avaluació, les repeticions de curs no es viuen com a negatius sinó com acompanyament als itineraris educatius dels nens i joves. El prestigi i inserció laboral de la formació professional és homologable a la universitària, amb ponts entre elles.
L’any 2006 és va signar el Pacte Nacional d’Educació, sorgit del pacte del Tinell, l’acord del 2003, que liderà el president Maragall. L’any 2009 s’aprovà la Llei d’Educació de Catalunya. Ara cal pactar les reformes orientades a millorar els resultats de valor en educació immersos en un canvi d’era i amb una societat desigual, diversa i plena d’incerteses. L’educació de qualitat ens apodera davant les inseguretats. El repte és la qualitat, l’equitat i l’eficiència. La major inversió en els sistemes educatiu, sanitari i social han de garantir millorar en els resultats.
Catalunya ha d’aprendre dels millors sistemes educatius millors del món i adaptar-los a la nostra societat. Singapur, amb 5,64 milions d’habitants i un 45% de persones nascudes a l’estranger ha liderat un model d’èxit. Nova Zelanda amb 5,2 milions d’habitants i 27% d’immigració encapçala els rànkings dels millors resultats en educació. Estònia s’ha situat entre els millors models educatius, fins i tot en pandèmia, basat amb molta autonomia dels centres fins i tot en la contractació dels docents; l’estat finança, avalua els resultats i incentiva els millors. Les ciències i la tecnologia són importants transversalment en els currículums. La formació professional es prioritza i està molt reputada. L’Estat proveeix de reforç i lleure fora de l’horari escolar.
Els Països Nòrdics i Baixos amb models amb bons resultats també estan revisant les seves estratègies des d’un punt de sortida millor que la nostra. Acceptem que calen reformes en profunditat en el sistema educatiu, basades en evidències.
L’Informe PISA (Programme for Internacional Student Assessment-Programa Internacional per a l’avaluació d’estudiants) és un projecte de la OCDE (Organització per la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) basat en l’avaluació de la formació dels alumnes al final de l’educació obligatòria (15-16 anys) en els àmbits de les matemàtiques, la lectura i les ciències. Va iniciar-se l’any 2000. Fins al moment, la periodicitat és de cada tres anys i a partir del 2025 serà cada quatre i els estats podran afegir elements propis. Catalunya hi participa amb mostra pròpia des del 2003. PISA estableix un marc comú de 80 estats (37 Estats de l’OCDE i 43 associats i mostres internes per regions si els estats ho consideren) d’avaluació externa que permeten comparar resultats, independentment dels models educatius. Hi ha controvèrsia però és almenys una escala de mesura estandarditzada.
L'informe PISA de l’any 2022 posa de manifest un retrocés educatiu mundial, sense precedents, amb reduccions de 15 punts en matemàtiques i 10 menys en lectura, que equival a un retrocés de nou mesos i sis, respectivament. La mitjana de ciències ha caigut en 4 punts. Han resistit millor els països asiàtics. Europa pateix una crisi, excepte Estònia i Suïssa. Fins i tot l’admirada Dinamarca cau 23 punts. L’empitjorament havia començat abans, ja constatat en l’informe del 2018, i ratifica les dificultats dels sistemes educatius per rectificar i per recuperar-se. La pandèmia ho ha certificat i agreujat.
Espanya, en el seu conjunt, ha perdut 14 punts en matemàtiques, 8 en lectura i ha guanyat 1 en ciències. Espanya històricament ha tingut resultats per sota dels de la Unió Europea i OCDE i ara en l’any 2022 està en la mitjana. Els temps de tancament dels centres educatius durant la Covid és proporcional a l’empitjorament. Entre els 10 estats del món amb millors resultats creixen els asiàtics: Singapur, Corea del Sud, Japó, Hong Kong, Macao, Taiwan, juntament amb els més consolidats com Canadà, Nova Zelanda i Austràlia. Europa empitjora encara que Estònia s’ha situat amb Suïssa entre els millors. Els Països Nòrdics i Països Baixos, malgrat empitjorar en la pandèmia, formen part del grup dels millors.
Els resultats de Catalunya ens situen per sota de la mitjana espanyola, europea i dels estats de l’OCDE, en tots els àmbits. La puntuació en matemàtiques és de 469, 21 punts per sota el 2018 i la pitjor des del 2006. En ciències és de 477, 12 punts per sota el 2018. En lectura 462, 22 menys que el 2018. Catalunya és situa a la cua de les CCAA i ciutats autònomes, amb Andalusia, Canàries, Múrcia i Ceuta i Melilla. La pèrdua de 20 punts s’assimila a un curs d’aprenentatge perdut. L’any 2003, el primer any que Catalunya s’incorpora amb mostra pròpia a PISA, Catalunya estava en la mitjana europea i de l’OCDE. Des del 2012 els resultats s’estanquen i empitjoren progressivament amb una caiguda més intensa en el darrer trienni. L’informe PISA indica que els alumnes dels centres concertats catalans tenen millor puntuació, per damunt de la mitjana de l’OCDE i de l’Europa del 27. Les dades d’assetjament entorn del 8% són de les més altes de les CCAA d’Espanya.
Quines són les causes dels resultats i sobretot quines han de ser les accions per revertir la situació? En les polítiques de salut diferenciem entre l’assistència sanitària i la salut pública. Acceptem que l’assistència sanitària representa entorn del 20% del pes en la salut individual i col·lectiva i que cal treballar en la salut en les polítiques(salut pública). Els resultats en salut són millors que els d’educació i s’estan recuperant desprès de la pandèmia. La Covid-19 va fer perdre 1,5 anys de l’esperança de vida l’any 2019 i s’està tornant a xifres prepandèmia. El sistema de salut de Catalunya minimitza les desigualtats per raó de renda, a través dels programes de cribratge poblacional (càncer de mama, colon, coll úter, malalties endocrinometabòliques i genètiques neonatal,.), de programes de detecció precoç de factors de risc i de malalties i de consensos científics i professionals per protocols diagnòstics i terapèutics en prevenció, en les malalties agudes o cròniques. Els professionals sanitaris tenen reputació social i la seva formació graduada, postgraduada (especialment el model de residents tipus MIR per a metges, infermeres, psicòlegs, llevadores, farmacèutics) i permanent és homologable als estats més avançats del món. Els col·legis professionals i les societats científiques sanitaris són importants en la continua millora del professionalisme al costat dels sindicats i patronals. La recerca i la innovació formen part del dia a dia del sector salut. L’avaluació és continuada tant a nivell català (Central de Resultats, Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya- Observatori del Sistema de Salut de Catalunya) com internacional.
El sistema sanitari públic està configurat per centres de titularitat pública i privada (majoritàriament sense ànim de lucre) però tenen assignada la població per part del Departament. El sistema reclama autonomia de centres, autonomia clínica i disposa de lideratges gerencials i directius junt amb organitzacions solvents.
El sistema sanitari ha tingut estabilitat legislativa a Catalunya i Espanya. La Llei General de Sanitat (1986) i la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (1990) ha marcat les darreres dècades amb amplis consensos. Hi ha fragilitat en aquests consensos però no hi ha hagut reformes en legislació bàsica, malgrat canvis de governs i diferències entre partits polítics. El creixement poblacional, la progressiva diversitat d’origen i cultural junt amb la pobresa estructural (familiar i infantil) han tingut un impacte important al sistema sanitari, educatiu i social de Catalunya.
L’any 2000 la població a Catalunya era de 6,174 milions de persones amb un 3% de persones nascudes a l’estranger. L’any 2007, 7,14 milions de persones amb un 14% persones procedents de la immigració i l’any 2022, 7,9 milions de persones amb un 16,3% de nascuts fora d’Espanya. Sense la immigració el saldo demogràfic seria negatiu, amb pèrdua de població. La diversitat de la immigració a Catalunya és molt alta: 32% europeus, 28% continent americà, 25,8% Àfrica, 14% Àsia i 0,2% Oceania. La diversitat de llengües maternes és alta.
La taxa de risc de pobresa a Catalunya, desprès de les transferències socials, és del 20% i del 28% en nens i joves de menys de 18 anys. L’abandonament prematur dels estudis l’any 2022 a Catalunya és del 19.5%, en el conjunt de la UE-27 era del 9,6%. Analitzant els models d’èxit escolar i aprofitant alguns aprenentatges del sistema de salut voldria compartir algunes aportacions.
- Acció social: Igual que en la salut, en l’educació, els determinants socioeconòmics i culturals tenen una influència molt important però cal repensar quines són les estratègies per tornar al sistema educatiu la seva funció primordial, la capacitació dels nens i joves per adquirir hàbits d’aprenentatge, plaer pel coneixement i foment de la creativitat i de les seves capacitats. Si l'educació és un pilar essencial de la societat catalana cal introduir el compromís transversal d’educar i de treballar en els determinants socials en totes les polítiques. Els centres educatius ensenyen i tots eduquem o deseduquem. Les ciutats educadores, la Catalunya educadora més enllà del sistema educatiu: la cultura, el lleure, l’esport, els barris, els mitjans de comunicació... Els municipis i la iniciativa privada social han de tenir protagonisme i recursos en les accions socials i en la transversalitat de l’educació en tots els àmbits.
- Acció en salut: Cal acceptar els determinants biològics individuals dels alumnes i incorporar la neurociència cognitiva a la recerca pedagògica. Cal fer cribratge poblacional dels trastorns del desenvolupament. Aquest grup de trastorns són heterogenis i poden provocar retard o alteració en l’adquisició en un o més dels dominis del desenvolupament: motriu, social, cognitiu i/o llenguatge. Encara hi ha infradiagnòstic i negació d’aquests. La ciència descriu la discapacitat Intel·lectual, els trastorns de l’espectre autista, els trastorns del llenguatge, els trastorns de l’aprenentatge (dislèxia, discalcúlia…), el dèficit atencional amb hiperactivitat i trastorns del desenvolupament motriu o coordinació. El propi president Macron va presentar l’Estratègia Nacional del Govern Francès 2023-2027 dels Trastorns del Neurodesenvolupament. La literatura científica mundial situa entorn del 10-15% els menors de 18 anys amb trastorns del neurodesenvolupament. Estudis fets a Catalunya per grup del Dr Casas i col·laboradors han identificat entre els alumnes de primer a quart ESO un 18% de disfuncions del neurodesenvolupament i en més del 75% no identificades o amb poca intervenció terapèutica.
El coneixement d’aquestes disfuncions del desenvolupament l’abans possible i la intervenció precoç i intensiva abans dels sis anys amb equips multidisciplinars i acompanyament als docents, a les famílies i entorn social permet identificar les capacitats de cada alumne i fer plans individuals. El sistema de salut i educatiu han de treballar conjuntament en el dia a dia. Les infermeres escolars són professionals que, integrades a l’escola, poden fer d’enllaç amb el sistema de salut, potenciant la promoció de la salut i la detecció d’alertes.
-Acció Pedagògica. Els centres educatius, els docents aporten el coneixement de les matèries i de la pedagogia adaptada a cada alumne, a cada grup aula, a cada etapa educativa. S’ha convertit l’escola massa sovint en un centre social donant poc valor a la seva funció primordial.
La universalització invasiva dels mòbils, de les pantalles, de les xarxes socials en els menors està canviant els circuits neuronals i de recompensa neurobiològica que tenen un impacte en la concentració, provocant canvis en les relacions interpersonals, en el llenguatge i en l’accés a la informació global. Els plans educatius han de tenir en compte la societat digital dels adults on fem créixer els nens i joves. Les pantalles són addictives, de recompensa immediata, oberts 365 dies l’any i són alhora un instrument extraordinari però el sistema educatiu ha de poder trobar els elements pedagògics per minimitzar els efectes negatius.
Cal tornar als currículums estructurals en els àmbits bàsics. Sense por cal ser exigents per aconseguir que la majoria dels nens i nenes entre 8 i 12 anys adquireixin domini de la lectura, de l’expressió oral i de l’escriptura, del raonament matemàtic i científic i del desenvolupament de la memòria. La neuroplasticitat del cervell és molt més alta en els primers anys de la vida. L’etapa preescolar i d’educació infantil i primària esdevenen substantives pels futurs aprenentatges i per l’educació emocional. Òbviament l’adquisició de competències bàsiques i transversals necessiten de projectes i d’experimentació però són instruments pedagògics al servei de currículums estructurats.
Cal acompanyar, formar i reputar els professionals educatius i dotar de recursos i incentius, per aconseguir els objectius davant de les complexitats a l’aula. Els equips de suport psicopedagògics, neuropediàtrics, psiquiatres, psicòlegs, logopedes, terapeutes ocupacionals, treballadors i educadors socials són part complementària dels equips docents per minimitzar els determinants biològics i psicosocials dels alumnes.
L’educació secundària obligatòria i postobligatòria sortirà reforçada dels canvis en l’etapa de preescolar, infantil i primària. Els estats amb major èxit escolar no han abandonat l’avaluació obligatòria al finalitzar la primària i la secundària obligatòria per dirigir els alumnes a la formació que més s’adapti a les seves preferències i capacitats. Sense competències bàsiques adquirides les dificultats d’aprendre són difícils. En els estats amb millors resultats l’avaluació, les repeticions de curs no es viuen com a negatius sinó com acompanyament als itineraris educatius dels nens i joves. El prestigi i inserció laboral de la formació professional és homologable a la universitària, amb ponts entre elles.
L’any 2006 és va signar el Pacte Nacional d’Educació, sorgit del pacte del Tinell, l’acord del 2003, que liderà el president Maragall. L’any 2009 s’aprovà la Llei d’Educació de Catalunya. Ara cal pactar les reformes orientades a millorar els resultats de valor en educació immersos en un canvi d’era i amb una societat desigual, diversa i plena d’incerteses. L’educació de qualitat ens apodera davant les inseguretats. El repte és la qualitat, l’equitat i l’eficiència. La major inversió en els sistemes educatiu, sanitari i social han de garantir millorar en els resultats.
Catalunya ha d’aprendre dels millors sistemes educatius millors del món i adaptar-los a la nostra societat. Singapur, amb 5,64 milions d’habitants i un 45% de persones nascudes a l’estranger ha liderat un model d’èxit. Nova Zelanda amb 5,2 milions d’habitants i 27% d’immigració encapçala els rànkings dels millors resultats en educació. Estònia s’ha situat entre els millors models educatius, fins i tot en pandèmia, basat amb molta autonomia dels centres fins i tot en la contractació dels docents; l’estat finança, avalua els resultats i incentiva els millors. Les ciències i la tecnologia són importants transversalment en els currículums. La formació professional es prioritza i està molt reputada. L’Estat proveeix de reforç i lleure fora de l’horari escolar.
Els Països Nòrdics i Baixos amb models amb bons resultats també estan revisant les seves estratègies des d’un punt de sortida millor que la nostra. Acceptem que calen reformes en profunditat en el sistema educatiu, basades en evidències.