Les declaracions de la presidenta de Junts, Laura Borràs, sobre la possibilitat que el seu partit sumés els set vots que té al Congrés a una moció de censura del PP que podria dur Alberto Núñez Feijóo a la Moncloa amb el suport de Vox, han desfermat la controvèrsia. Les paraules de Borràs ("no descartem res") es van pronunciar en una entrevista a Telecinco i van causar tal estupor que foren desmentides immediatament per la direcció del partit.
Les paraules de Borràs són un altre exemple de la dificultat per comprendre la idiosincràsia de tota vida política. El procés va dur molta gent del món associatiu i la societat civil al primer rengle de partits i governs. El que això va tenir de positiu, en el sentit de refrescar un món massa hegemonitzat pels aparells organitzatius, passada l'efervescència, pot esdevenir un llast. La política del dia a dia, i ja no diguem la gestió de les contradiccions, reclama professionals coneixedors dels equilibris i els matisos.
Les declaracions, però, han alimentat de nou les veus d'un independentisme purista pel qual el pacte amb forces espanyoles s'ha de fer al marge de la ideologia que tinguin. Com sempre que algú planteja si l'esquerra espanyola té algun valor afegit respecte de la dreta, se cita una frase de Josep Pla, "el que s'assembla més a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres".
Com sol passar, quan molta gent sol repetir una cita gairebé tòpica, es fa d'una manera imprecisa. Aquesta és una frase que apareix a El quadern gris i que Josep Pla atribueix al seu pare, i està situada a finals de la Primera Guerra Mundial. Tingui més o menys base, s'hi estigui o no d'acord, cal situar-la en un context molt determinat.
No sabem a qui es referia el pare de Pla quan parlava de l'esquerra. Un republicanisme aleshores minoritari? Un PSOE en la marginalitat? El Partit Liberal, teòrica "esquerra" del règim monàrquic i rosegat pel caciquisme? No ho aclarirem. Sí que sabem que liberals i conservadors, al segle XIX i durant la monarquia borbònica eren igual de centralitzadors. Però el primer triomf polític del catalanisme, la Mancomunitat, es va obtenir sota el govern d'un "liberal progressista" com Canalejas.
Però després van passar moltes coses. Després de la Guerra Civil i el franquisme, només la desinformació o un cinisme molt conservador pot posar al mateix nivell la dreta i l'esquerra espanyola, Azaña i Franco, l'actual PSOE i els aliats de Vox. El que va suposar la dictadura, amb el seu sistemàtic intent d'anorrear el poble català, continuarà sent una forta petjada sobre la nació. I en això no s'hi ha de frivolitzar.