L'endemà a les eleccions del 23 de juliol vaig afirmar que hi hauria govern de Pedro Sánchez, no sols perquè ell faria el que calgués per ser investit president, sinó també perquè a ningú altre que el Partit Popular convenia una repetició electoral. Ha passat el temps i cada partit implicat a favor i en contra de l'acord de govern ha gesticulat tant com ha pogut, però no perquè no en sabés el resultat, sinó per por de perdre un mínim protagonisme en l'escenificació.

Entenc força ben jugades les cartes de cadascú si ens acontentem amb la pura ritualitat política i considerem el respectiu espai de joc: Carles Puigdemont, entre mutismes, declaracions pseudocríptiques i fotografies recordatori del què vol ser una èpica, ha mantingut un suspens interessant on d'exigir realitats jurídiques irreversibles (una llei d'amnistia ja aprovada abans de la investidura) ha passat a acceptar les meres promeses de qui, en boca de tots i fins i tot d'ell mateix, sempre pot "canviar d'opinió". Una mica de català al Congrés i una petició a Europa en el mateix sentit disfressen el que realment era important, els recursos i visibilitat que dona tenir grup parlamentari propi. Front aquest panorama el protagonisme que hagués volgut tenir Pere Aragonès ha quedat força perjudicat. Ben cert és que en el darrer moment l'ampliació de l'amnistia per tal de donar cobertura qualsevol que en nom del procés hagi comès un delicte sembla un matís important, però a l'efecte de vestir la llei amb una exposició de motius que pugui permetre al Tribunal Constitucional empassar-se-la ho fa tot una mica més complicat. El Tsunami pot arribar molt amunt.

Pedro Sánchez se'ls ha mirat a tots des de dalt, perquè malgrat que les dretes puguin acusar-lo de traïdoria a Espanya, l'Espanya que ells somien no és altra que una on ell governa. I així doncs, saber que podia acceptar-ho tot i que els altres (el Rufián d'aquells ja oblidats 18 mesos inclòs) necessiten també mantenir-se en el poder, li ha permès deixar que els independentistes es barallessin entre ells fins a acceptar paraules. Tot això amb una mica de performance amb la Vice (de blanc, com la Carme Chacón que va ser duta a l'estrellat per Zapatero i com la princesa que ha jurat la Constitució que a tothom sembla importar tan poc) llegint un altre paper ple de promeses de difícil o absurda realització.

I ja està, aquesta setmana han coincidit tots en dir que la possibilitat es va fent cada cop més probable. Han arribat a la penúltima escena de l'obra. Si es despisten són capaços d'aplaudir-se abans no acabi.