A la primavera del 2020, després de diverses setmanes de confinament, el govern de Sánchez va començar a relaxar les penúries de la quarantena amb unes tímides mostres de màniga ampla. Algunes persones es van incorporar als llocs de treball. Els nens van sortir a passejar. Els mitjans de comunicació parlaven de “desescalada”, com si les gràfiques de la Covid-19 fossin una serralada tibetana i la nostra expedició anés ja de tornada al campament base. El nostre vocabulari es va expandir amb la pandèmia i el Consell de Ministres espanyols es va sumar a l'eufòria lèxica amb el Pla per a la Transició cap a una Nova Normalitat.
La “nova normalitat” era una mena d'El Dorado, un horitzó borrós al qual tots volíem arribar, però vèiem llunyà i inassequible. Havíem incubat l'esperança que algun dia tot tornaria a ser com abans dels pangolins i les PCR, dels aplaudiments als treballadors de la salut, del distanciament social i de la música als balcons. No sospitàvem, però, que no hi ha les noves normalitats. Que la normalitat, per definició, no acostuma a ser nova. El que és nou és allò que escapa a les normes de sempre.
La idea de la normalitat és poderosa perquè expressa una voluntat futura, el desig de normalitzar, de fer que l'excepció torni mansament a les vies de la norma. El contrari de la normalitat és la patologia, la malaltia social, una anomalia inacceptable que ens destorba i que ha de ser reconduïda sense miraments. Ens sotmetem a la tirania del normal, del que és homogeni, del que no deixa veu ni espai per a les dissidències. Les estructures de poder necessiten l'anormalitat precisament per corregir-la, per defensar-nos-en, per expulsar-la de la nostra pau quotidiana.
És curiós però la llei d'amnistia porta al títol un sonor cognom que sempre passa desapercebut. Per a què serveix aquesta llei? “Per a la normalització institucional, política i social a Catalunya”. Totes les parts han entès que la societat catalana vivia i encara viu immersa a l'anormalitat democràtica. No és normal que hi hagi tants processos judicials oberts per querelles polítiques. No és normal que un president hagi de travessar els Pirineus d'estranquis. No és normal la inhabilitació de candidats. No és normal l'expedició de tres vaixells d'antidisturbis en un país que només volia votar en pau el seu referèndum.
Però van arribar les eleccions autonòmiques, Illa es va emportar el gat i les paraules han començat a expressar noves realitats. De sobte, la normalització no significa només la recuperació dels drets civils sinó també la tornada als esquemes mentals del Pacte del Tinell, als temps de Maragall i de Montilla, al recinte discret de l'autonomisme i el seny. Pel PSC, el més normal és que els independentistes facin política sempre que renunciïn a les seves aspiracions. Aquesta ja és la nova normalitat. L´excepció vestida de norma.