Pep Guardiola explica que, quan busca solucions a un mal partit, sempre es pregunta què faria Johan Cruyff. La senzillesa del fet és, en si mateixa, una grandesa: no hi ha cap altra acció que sintetitzi millor l'estima, el deute, la transcendència i el llegat humà que un mestre pot arribar a exercir en un alumne. És l'exemple d'una lliçó que ens vol lluny dels llocs comuns, i és el mestratge que ens convida a prendre decisions i a meravellar-nos.
 
Amb Montserrat Roig passa una cosa molt semblant. Aquest dijous recordàvem que feia vint-i-cinc anys d'una mort massa prematura. Pensàvem en un quart de segle sense les seves opinions en forma de melindro, sense les novel·les que mai no va escriure, sense les emocions que ens oferia des d'una mirada que sabia gratar les nostres emocions. Vint-i-cinc anys sense una autora que volia lectors lliures i intel·ligents. Per això, quan van mal dades i el món es torna boig, podríem fer l'exercici de preguntar-nos què en diria ella, de tot plegat.

Què diria Montserrat Roig de la fascinació pels genitals femenins que professa Donald Trump? D'aquest assalt al poder dels mascles alfa de l'era pre-industrial? De les ineptituds de la primera dona que arriba a ser candidata als EUA? De la tàctica estil "estàtua-de-la-rambla" que practica Rajoy sistemàticament? D'un estat espanyol cec, sord i mut? De l'Europa que fa veure que no veu? De la PAH, l'ANC, l'AVE, l'IEC i els QWERTY? Què en diria, d'aquest procés en fase "Neverending story"?
 
Pregunta rere pregunta, els anys no poden esborrar allò que va fer imprescindible a l'autora d'Els catalans als camps nazis. Els anys tampoc no han pogut omplir el buit que va deixar. Ella, que va transcendir la literatura per esdevenir un far que guia, que mostra i que sap arribar a tothom. Ella, tan enyorada en èpoques de míssils via Twitter, de dards acusadors a Facebook, de dogmes caníbals en aquesta era d'hostilitats. Ella, Montserrat Roig. Encara tan necessària.