Tots els analistes coincideixen a afirmar que Soraya Sáenz de Santamaría ha estat la gran guanyadora en les pugnes per repartir-se el poder al nou govern espanyol. Mariano Rajoy li ha donat grans poders nomenant-la vicepresidenta i ministra per a les administracions territorials. Un gran poder i una gran responsabilitat perquè Sáenz de Santamaría liderarà les converses amb els altres grups parlamentaris que han de permetre que el PP governi amb estabilitat parlamentària. I també la vicepresidenta haurà d'encarar-se amb allò que ella mateixa i els seus han titllat durant mesos de "desafío catalán".

Sáenz de Santamaría ha quedat definida fins ara per un estil llepat i arrogant. La vicepresidenta, portaveu del seu govern durant la passada legislatura, confonia sempre les declaracions amb una lliçó magistral de la primera de la classe, encantada, a més, d'haver nascut llesta i de seure ben lluny del "pelotón de los torpes". Les lliçons que més agradava d'impartir a l'actual vicepresidenta eren les de solvència constitucional i respecte a les lleis. Lleis, per cert, que, quan calia, el seu govern se saltava com si fossin un sambori.

Però circumstàncies obliguen i "a la fuerza ahorcan" a Valladolid. Per això, després de perdre la majoria absoluta, la vicepresidenta va jurar el càrrec obrint-se al diàleg i prometent "empatia" i "imaginació", encara que fos "dins el marc constitucional", on realment cal tenir-ne molta, d'imaginació, per ser "empàtic".

Una de les primeres decisions que ha pres la nova ministra d'Administracions Territorials ha estat nomenar Enric Millo delegat del seu govern a Catalunya. Una designació ben pensada i apamada, i que el mateix diari "El País" ha considerat ocurrència de la ministra, perquè Millo és el dirigent català del PP "que té millors relacions amb el sobiranisme".

Enric Millo substitueix l'adusta María de los Llanos de Luna, que, encara que viu i treballa a Catalunya des del 1987, sempre ha fet d'autoritat colonial, mai s'ha dignat a parlar en públic la llengua del país i ha actuat contra la rebel·lia sobiranista inundant els tribunals de denúncies i querelles. De los Llanos, reprovada pel Parlament de Catalunya i considerada "persona non grata" en diversos ajuntaments, ha tibat la corda tant com ha pogut. Contra una tribu que ella deu considerar en peu de guerra, constatant les barreres i els efectius de la Policía Nacional que va desplegar durant anys al voltant de la Ciutadella del carrer de Mallorca. De vegades feia la impressió que en un moment o en un altre la delegada s'abocaria per una finestra empunyant un revòlver.

El nou delegat havia estat abans dirigent d'Unió Democràtica, va ser delegat territorial del departament de Treball a Girona i diputat de CiU entre 1995 i 2003. Aquell any es va barallar amb Josep Antoni Duran i Lleida, que no el va voler designar primer de llista en les eleccions per la circumscripció de Girona. Millo va passar al Partit Popular, després d'intentar recalar a Esquerra Republicana, com repeteix una vegada i una altra, divertit, Joan Puigcercós. Ell ho nega, però no nega tant que en aquells moments arribés a titllar Duran de "botifler". Quan el nou delegat es resigna a acceptar el seu passat de maulet, ràpidament sentencia: "Tots podem canviar de parer". I tant, senyor Millo!

El passat a la Coronela i la seva actitud "empàtica" justificarien el nomenament d'Enric Millo. Però tot plegat es desmunta quan el nou delegat del govern espanyol declara que "no hi ha canvi de tarannà" en el càrrec, elogia María de los Llanos de Luna ("ha fet una gran tasca, n'he après molt i crec que la seva feina s'ha de considerar la més important que ha fet el govern d'Espanya a Catalunya") i considera que li ha deixat "el llistó molt alt". I tan alt! Millo, doncs, promet continuïtat en el fervor colonial sense gens d'empatia.

I és justament a aquestes alçades de l'article quan cal preguntar-se: Qui és el cínic, Enric Millo o Soraya Sáenz de Santamaría?